Resultats de la cerca

Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Domènec Pedret, PC Barcelona, Filmalpha Itàlia, Nef Diffusion França ARGUMENT La novella homònima 1975 d’Eduard Mendoza GUIÓ Antonio Larreta, ADrove FOTOGRAFIA Gilberto Azevedo color, normal AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ Luis Argüello MUNTATGE Guillermo SMaldonado MÚSICA Egisto Macchi INTERPRETACIÓ José Luis López Vázquez Domingo Pajarito de Soto, Ovidi Montllor Javier Miranda, Omero Antonutti Enrique Savolta, Charles Denner Lepprince, Stefania Sandrelli Teresa, Rogelio Ibáñez Fortet, Ettore Manni Nicolás Claudedeu, Alfred Lucchetti el vell, Pau Garsaball Vázquez,…

Vida Estudià piano, composició i música de cambra al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona Home de jazz , debutà al Jamboree Jazz Cava el 1960 i tocà amb músics com Tete Montoliu i Pedro Iturralde L’any 1977 inicià la seva irregular trajectòria com a compositor amb la banda sonora de Cambio de sexo Vicente Aranda També compongué la música de Cara de acelga 1986, José Sacristán Bearn o la sala de les nines 1983 i Las bicicletas son para el verano 1984, ambdós de Jaime Chávarri També escriví música per a la televisió, de la qual destaca l’episodi "El caso del…

Vida Inicià estudis de ciències econòmiques a la Universitat de Barcelona i el 1962 es traslladà a Madrid, on ingressà en l’Escola Oficial de Cinematografia EOC i es diplomà en direcció el 1968 Tingué una participació destacada en les Jornades d’Escoles de Cinematografia a Sitges 1967, i dirigí diversos curts abans d’abandonar temporalment el cinema per dedicar-se al periodisme 1969-82 Després dirigí el seu primer llarg, El caso Almería 1983-84, que reconstrueix l’assassinat de tres joves per la Guàrdia Civil en ser confosos amb membres d’ETA el seguiren tres títols més basats en…

Digne exponent de l’anomenada “tercera via” del cinema espanyol amb Tocata y fuga de Lolita 1974, demostrà després la seva capacitat tècnica i una major coherència ideològica amb La verdad sobre el caso Savolta 1979 Posteriorment dirigí El túnel 1987

S'especialitzà en un tipus de cinema compromès, de caire polític i de denúncia social De la seva filmografia cal destacar, Indagine su un cittadino al di sopra di ogni sospetto 1970, Sacco e Vanzetti 1971, La classe operaia va in paradiso 1971, Il caso Mattei 1971, Sbatti il mostro in prima pagina 1972, Lucky Luciano 1973, Cristo si è fermato a Eboli 1978, Ogro 1979, L’oeuvre en noir 1988, Tirano Banderas 1993, etc

Conreà sobretot la narració A cena col commendatore 1950, I racconti, 1927-1946 1961, i la novella America, primo amore 1935, La verità sul caso Motta 1941, Lettere da Capri 1954, Il vero Silvestri 1957, Le due città 1964, L’attore 1970, 55 novelle per l’inverno 1971, Lo smeraldo 1974, La sposa americana 1978, L’incendio 1981 i El Paseo de Gracia 1987 Ha dirigit, entre altres, els films Piccolo mondo antico 1940, Malombra 1942, La provinciale 1952 i, en collaboració amb CZavattini, Viaggio nella valle del Po 1957-58 per a la televisió

Autor de nombrosos contes i novelles, s’inicià en el cinema dins l’escola de Barcelona, amb Ditirambo 1967 i El extraño caso del DrFausto 1969 Ha alternat els films d’encàrrec amb obres molt personals, com La loba y la paloma 1973, Reina Zanahoria 1978, Epílogo 1984, Remando al viento 1987, Don Juan en los infiernos 1991, La reina anónima 1992, El detective y la muerte 1994, Mi nombre es sombra 1996, El portero 2002 Ha publicat el llibre de memòries El hombre que soñaba demasiado 2005

S’inicià els anys vint com a actor de repartiment, i el 1931 dirigí la seva primera producció, el documental experimental Douro, Faina Fluvial El 1942 dirigí el primer llargmetratge, Aniki-Bobó 1942, sobre els infants del carrer, d’acusades coincidències amb el neorealisme que començava a gestar-se a Itàlia Mal vist per la dictadura salazarista, pràcticament suspengué la seva obra cinematogràfica durant tres dècades, en què visqué d’una explotació agrícola Els anys finals del règim reprengué la realització cinematogràfica amb una sèrie de drames sobre amors frustrats O Passado e o presente…

Membre d’una nombrosa nissaga de fotoperiodistes Pérez de Rozas S’inicià ajudant el pare com a fotoperiodista i també treballà pel seu compte sobretot a La Vanguardia Española El 1941 ja fou primer operador de Sol de Valencia Josep Gaspar, d’ Eres un caso 1946, Ramon Quadreny i d’ El pasado amenaza 1950, A Román, al costat de Federico GLarraya Després de dirigir i retratar el documental Barcelona, templo de amor y de paz 1952, dirigí el llarg de ficció Cuando el valle se cubra de nieve 1956, rodat a la Cerdanya el migmetratge documental Estirpe de campeones La obra del Fútbol…

Collaborador de Luchino Visconti i, posteriorment, de Michelangelo Antonioni i Mario Monicelli, el 1956 codirigí Kean - Genio e sregolatezza , amb Vittorio Gassman El 1958 rodà el seu primer film, La sfida Proper al Partit Comunista, gran part de la seva obra s'orienta vers temes socials i polítics, amb la corrupció, el crim organitzat i l'exercici del poder com a eixos centrals De la seva filmografia posterior cal destacar,  I magliari 1959, Salvatore Giuliano premiat en el Festival de Berlín del 1962, Le mani sulla città 1963, premiat amb el Lleó d'Or a Venècia, Il momento della verità…