Resultats de la cerca

Fou conegut sobretot com a director de films d’aventures i policíacs, bé que també feu incursions en altres gèneres De la seva producció hom pot esmentar Au coeur de la vie 1961, La rivière du hibou 1962, que obtingué la Palma d’Or de Canes i el 1964 un Oscar al millor curtmetratge, Les grandes gueules 1965, Les aventuriers 1966, Tante Zita 1967, Boulevard du rhum 1971, Le secret 1973, Le vieux fusil 1975, guanyador d’un César el 1976, Coup de foudre 1977, Pile ou face 1980, Au nom de tous les miens 1982, L’empreinte des géants 1984, Zone rouge 1986 i  De guerre lasse 1987 El 1989 rodà la…

Campió de lluita, Jacques Becker el revelà en el paper de dur a Touchez pas au grisbi 1953 Després afegí una gran humanitat en els papers que interpretà a Ascenseur pour l’échafaud 1957, de L Malle, Montparnasse 19 1957, de J Becker, Les tontons flingueurs 1963, de G Lautner, Les grandes gueules 1965, de R Enrico, Le deuxième souffle 1966, de JP Melville, 1967, L’aventure c'est l’aventure 1972, de C Lelouch, Cadaveri eccelenti 1976, de F Rosi

D’origen turc però amb passaport italià, visqué a París fins el 1930, que s’installà a Barcelona, on exercí d’inspector de vendes a la Metro-Goldwyn-Mayer Ibérica En esclatar la guerra civil marxà novament a París, però el 1939 retornà a Barcelona, on el 1952 creà la distribuidora Filmax, amb la collaboració del seu cunyat Marcelo Papo Aftalion El 1955 convertiren l’empresa en societat anònima, en la qual tingueren participació 50% Enrique Balcázar Sevilla i cinc dels seus fills El 1965 absorbí Bengala Films i el 1968 amplià el negoci amb l’adquisició de Concordia Films de Madrid Cap al 1970…

Començà estudis de filosofia, que abandonà pels de cinematografia, i l’any 1962 es graduà en direcció al Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma, i amplià estudis a Londres Entre la segona meitat de la dècada dels anys seixanta i l’inici de la dels setanta milità en un grup d’extrema esquerra de tendència maoista Les seves dues primeres produccions cinematogràfiques I pugni in tasca, 1965 La Cina è vicina, 1967, premi especial del jurat del Festival de Venècia, mostren aquest decantament Sense abandonar mai del tot el to de denúncia, en els films posteriors amplià la seva temàtica amb…

Iniciat en el teatre, es donà a conèixer el 1956 amb la pellícula Et Dieu créa la femme , de Roger Vadim, i més tard amb Les liaisons dangereuses 1960, del mateix director, bé que Il sorpasso 1962, de Dino Risi, representà la consolidació de la seva fama internacional El 1968 fou premiat a Berlín per L’homme qui ment , d’Alain Robbe-Grillet, i l’any següent ho fou a Canes per Z , de Costa-Gavras Altres films seus són Un homme et une femme 1966, de Claude Lelouch Il grande silenzio  1968, de Sergio Corbucci Ma nuit chez Maud 1969, d’Éric Rohmer Il conformista 1970, de Bernardo Bertolucci  L’…

Començà estudis d’enginyeria que abandonà per a ingressar al conservatori de París Després d’algunes experiències a la ràdio, la televisió i el teatre collaborà inicialment en la filmografia de Georges Franju Hôtel des Invalides , 1952 La tête contre les murs , 1959 L’homme sans visage , 1960 i rebé un primer reconeixement amb Toute la mémoire du monde 1956, d’Alain Resnais Aconseguí els seus grans èxits internacionals associat al director David Lean, especialment en les bandes sonores de Lawrence of Arabia 1962,  Doctor Zhivago 1965 i A Passage to India 1984, que foren guardonades…

Vida Es formà a l’Agrupació Dramàtica i el 1959 es traslladà a França per estudiar a l’Escola Nacional Superior d’Art Dramàtic d’Estrasburg, sota la direcció de Pierre Lefebvre El 1962 debutà a la Comèdia de l’Est, i després treballà al Teatre de la Ciutat de París i al Teatre Nacional Popular de Jean Vilar El 1968 ja feu de primer actor a Molt soroll per a res Shakespeare, al qual seguiren Èdip Rei Sòfocles, 1969, premi Gérard Philipe 1970, entre d’altres El 1981 es consagrà definitivament en aconseguir el grau de pensionnaire de la Comédie-Française, moment en què ja encarnà papers a…

Vida D’origen aristocràtic, es traslladà a Barcelona amb la seva família En quedar-se orfe, estigué sota la custòdia d’uns tutors i inicià la carrera de dret, que compaginà amb els de cant al Conservatori Municipal de Barcelona Havent rebut els consells d’H Darclée, el 1895 debutà al Gran Teatre del Liceu com a baix en Gli Ugonotti També actuà al Teatro Real de Madrid, Lisboa, París, Milà, Londres, Valparaíso Xile el 1897, Mèxic i l’Havana, on introduí l’òpera Juntament amb Enrico Caruso i Antonio Scotti eren coneguts com a Els Tres Mosqueters El 1901 debutà en la Metropolitan Opera House…

Vida Als cinc anys s’installà amb els seus pares a Cuba,  on estudià violí El 1908 ja acompanyava projeccions de cinema mut al teatre Payret i a dotze anys tocava en l’Orquestra Simfònica del Teatre Nacional de l’Havana, on conegué el gran Enrico Caruso, i li feu una caricatura Viatjà a Nova York i conegué el pianista català Agustí Borguñó, amb qui formà un duet 1916 Conegut com "el modern Paganini", treballà a Hollywood en conjunts de cambra i orquestres com a concertista fins que es decidí a abandonar la música clàssica i es passà a la lleugera o de ball, preferentment de…

Vida Fill de cantants de sarsuela, debutà a vuit anys al teatre Principal Palace de Barcelona Començà en el món del cinema al costat de l’operador Ramon de Baños en La vida de Cristóbal Colón y su descubrimiento de América 1916-17, Émile Bourgeois El 1918 conegué Fructuós Gelabert, amb qui treballà estretament i li posà el renom de Griffith Després d’un viatge a Nova York i Hollywood 1923, participà en la fotografia d’ Ellas y ellos Baltasar Abadal i en Amor de campesino Josep Pitarch, Lluís Forasté i Martín Aguyé, i feu el muntatge d’ El martirio de vivir 1924, Enrico Santos A…