Resultats de la cerca

En les seves obres tractà de manera especial de la problemàtica jueva Cal destacar-ne Exodus 1958, Topaz 1967, QB VII 1970, Mitla Pass 1988 i A God in Ruins 1999, algunes de les quals foren portades al cinema o a la televisió També escriví sobre les seves experiències a Irlanda del Nord, Trinity 1976, The Redemption 1995 i O'Hara's Choice 2003

Després d’escriure els guions de comèdies com ara Por fin solos 1994 i Los hombres siempre mienten 1995, d’A del Real, el productor Elías Querejeta li donà l’oportunitat de dirigir Familia 1996, basada en un guió propi Les seves pellícules posteriors demostraren la seva voluntat de retratista social de la classe obrera Barrio 1998, el documental Caminantes 2001,  Los lunes al sol 2002, guanyadora de cinc premis Goya i Coquilla d’Or a la millor pellícula al Festival de Cinema de Sant Sebastià, Princesas 2005, guardonada també amb tres premis Goya, Amador 2010, Un día perfecto 2015, que…

En gran part autodidacte, aprengué a tocar diversos instruments i fou també escenògraf, cartellista, actor, ballarí, clown i illusionista de teatre de varietats els anys cinquanta del segle XX a París En aquesta ciutat fou descobert per Jacques Tati , el qual el contractà com a guionista i director assistent de  Mon oncle 1958 Influït per Buster Keaton i Max Linder, obtingué un gran renom com a clown els anys seixanta Posteriorment, amb Jean Claude Carrière , dirigí els seus propis films, en els quals actuà sovint els curtmetratges Rupture 1961, Heureux anniversaire 1962, amb el qual compartí…

Format al British Film Institute de Londres i a la televisió suïssa, fou un dels capdavanters del “nou cinema” suís El seus films, com ara L’invitation 1973,  Pas si méchant que ça 1974, La dentellière 1977, premiat a Canes,  La provinciale 1980 i La mort de Mario Ricci 1982 reflecteixen una minuciosa observació de la realitat social del seu país Posteriorment rodà Orfeo 1985, adaptació de l’òpera de Claudio Monteverdi, la faula Si le soleil ne revenait pas 1987, L’ombre 1992, on retorna a la crítica social del seu país, Le dernier été 1997, una història d’antisemitisme a partir dels darrers…

Productor de la seva pròpia obra, féu un tipus de cinema on els personatges són ambigus i solitaris Le silence de la mer 1947, Bob, le flambeur 1955, Léon Morin, prêtre 1961, Le doulos 1962, L’aîné des Ferchaux 1963, Le flic 1972

Fill de l’actiu Pilar Bardem i nebot del realitzador Juan Antonio Bardem , debutà en sèries de televisió Aconseguí la popularitat amb pellícules de JJ Bigas Luna Las edades de Lulú , 1990 Jamón, jamón , 1992, premi Sant Jordi al millor actor Huevos de oro , 1993 La teta i la lluna , 1994, P Almodóvar Tacones lejanos , 1991 Carne trémula , 1997, M Barroso Éxtasis , 1996 Los lobos de Washington , 1999 i M Gómez Pereira Boca a boca , 1995, premi Goya El amor perjudica seriamente la salud , 1996 Entre las piernas , 1999 Ha interpretat també Días contados 1994, premi Goya, d’I Uribe Perdita…

Fill d’un actor desaparegut durant la dictadura argentina, als tres anys s’exilià amb la seva família a Espanya Començà a actuar d’infant i, després de formar-se a Nova York, es feu popular com a actor de sèries de televisió, entre d’altres,  Nuevas aventuras de El Zorro 1990-93 De la seva filmografia sobresurten  Historias del Kronen 1995, de Montxo Armendáriz  Martín Hache 1997 i Roma 2004, d’Adolfo Aristarain  Plenilunio  1999, d’Imanol Uribe  Asfalto 2000, de Daniel Calparsoro  The Dancer Upstairs 2001, de John Malkovich  Vete de mí 2006, de Víctor García León  Bordertown…

Vida Germà de l’actor Enric Borràs, també feu papers de galant, però fou menys famós, i excellí en obres del teatre clàssic català i com a director escènic Encarnà el Tomàs de Terra baixa d’Àngel Guimerà 1897, estrenà a Barcelona la peça d’Ignasi Iglésias, Fructidor 1905, triomfà en el monòleg En Pep botella de Guimerà 1906 i en la composició principal d’ El cardenal de C M Parker Dirigí la companyia de l’efímer Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, amb la qual estrenà el 1912 l’única obra de teatre de Joan Maragall, Nausica 1908-10, al costat d’Emília Baró Participà activament en la represa…

Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Sogetel i Studio Canal + Madrid, Enrique López Lavigne associat ARGUMENT I GUIÓ ICoixet, Joan Potau FOTOGRAFIA Paco Femenía color, panoràmica AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ Juan Botella MUNTATGE Ernest Blasi MÚSICA Alfonso Vilallonga SO Miguel Rejas INTERPRETACIÓ Olalla Moreno Matilde, Monica Belluci Valeria, Patxi Freylez mestre, Gary Piquer Martín, Julio Núñez mestre, Amanda García Armancia, Christopher Thompson León, Albert Pla Jonás jove, Juan Manuel Chiapella Jonás gran ESTRENA Barcelona i Madrid, 23101998 PREMIS Ciutat de Barcelona 1998 "per la…

El 1908 dirigí Maria Rosa , film basat en l’obra d’Àngel Guimerà El 1911 realitzà Lucha de corazones rodada en un dia i Amor que mata Dirigí també pellícules d’ambient taurí per a la productora Germans Cuesta de València La lucha por la divisa, 1910 La barrera número trece, 1912 Per a la Condal Films dirigí La pasionaria , amb Tórtola Valencia com a actriu Fou director artístic de la productora Studio, per a la qual realitzà llargmetratges La dama duende, 1919 El león, 1920