Resultats de la cerca

Productor de la seva pròpia obra, féu un tipus de cinema on els personatges són ambigus i solitaris Le silence de la mer 1947, Bob, le flambeur 1955, Léon Morin, prêtre 1961, Le doulos 1962, L’aîné des Ferchaux 1963, Le flic 1972

S'inicià el 1946 amb La maison sous la mer de Henri Calef destacà a Les amants de Vérone de J Prevert i A Cayatte 1948 Altres films són Montparnasse 19 1957 de Jacques Becker, La dolce vita i 8 1 / 2 de Fellini 1959 i 1962, Lola de Jacques Demy 1960, Un homme et une femme 1966 de C Lelouch, Un soir, un train 1968 de A Delvaux i La tragedia di un uomo ridicolo 1981 de B Bertolucci

Després d’iniciar-se com a operador i productor de films documentals, es convertí en un especialista en aquest gènere cinematogràfic amb Les Raquetteurs 1958,  Pour la suite du monde 1962, Entre la mer et l’eau douce 1966, Les enfants du néant 1968, L’Acadie, l’Acadie 1972 i Les ordres 1974, premi a la millor direcció el 1975 als festivals de Canes i del Canadà És considerat un dels millors cineastes del cinema directe i pioner de l’estètica càmera en mà

Novè marquès de Castellbell, gran d’Espanya Adversari del franquisme —que ell havia defensat en la Guerra Civil—, s’installà a França el 1950 Amb la novella Les Ramblas finissent à la mer 1953, de tema barceloní, inicià una sèrie d’obres de problemàtica social espanyola i continuà amb un tipus de cròniques crítiques del gran món Les gens de bien , 1955 L’heure dangereuse du petit matin , 1957 L’homme de sang , 1959 Allegro barbaro , 1967 Fiesta , 1971 A pleines dents , 1973 etc Publicà articles a la premsa i nombrosos llibres de memòries, entre els quals La nostalgia es un error…

Autodidacte, es guanyà la vida en oficis diversos fins a aconseguir la fundació del Thêatre Libre 1877-94 a París, des d’on fou iniciada la revolució de la direcció escènica moderna El 1897 en creà la continuació, el Théâtre Antoine, i el 1906 fou nomenat director de l’Odéon Les seves teories sobre actuació, dicció i escenografia s’inspiren en el naturalisme de Zola Donà a conèixer autors com Ibsen, Strindberg, Bjørnson, Hauptmann, etc Incorporat al cinema el 1914 com a realitzador i crític, hi aplicà les mateixes idees, avançant-se a moviments com ara el neorealisme italià Com a realitzador…

De molt jove anà a viure a Madrid Després d’estudis inacabats de filosofia i lletres, en no ser admès a l’Escuela Oficial de Cinematografía es formà a París a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques IDHEC Posteriorment fou guionista de televisió i el 1966 estrenà el seu primer llargmetratge, la producció infantil Fantasía 3 El 1967 li fou censurat Algo amargo en la boca Prosseguí amb els films  La semana del asesino 1971, Una gota de sangre para seguir amando 1973, La criatura 1977, El sacerdote 1978, El diputado 1978, Navajeros 1980, La mujer del ministro 1981, Colegas 1982, El…

La seva obra, tota la qual ell considerava com a emanació de la poesia, començà sofrint l’impuls del futurisme i del cubisme Potomac, 1914 Les mariées de la Tour Eiffel 1921, i oferí, més endavant, una desconcertadora i gairebé equívoca barreja d’avantguardisme i d’academicisme Escriptor nat, conreant l’ellipsi amb un gust potser excessiu a través de les seves acrobàcies atenyé els gèneres més diversos Cal situar entre les dues guerres mundials el millor moment de la seva obra PleinChant poemes, 1922, Le secret professionnel crítica, 1922, Les enfants terribles novella, 1929, La voix humaine…

La formaven gent provinent dels cineclubs i cineastes interessats en aquestes pràctiques fílmiques També s’hi incorporaren grups que actuaven a Badalona Archibaldo Cámara i a l’Hospitalet de Llobregat Collectiu Penta Realitzaren diverses cintes alternatives que eren distribuïdes per la CdC, com la primera, el rodatge del mig documental Can Serra La objección de conciencia en España 1975-76, que es convertí en el film marginal més distribuït arreu de l’Estat espanyol, per l’interès del problema i gràcies al nombre de còpies en súper-8 i 16 mm que se’n feren El grup de l’Hospitalet Bartomeu…

Els orígens El cinema a Catalunya sorgí en aquells indrets on convergien tres elements fonamentals una base tècnica, el desenvolupament tecnològic i la capacitat socioeconòmica suficient per afrontar el nou repte Si bé el 5 de maig de 1896 ja s’havien fet exhibicions públiques amb aparells de vistes animades com el Kinetoscop de Thomas AEdison, no fou fins el 15 de desembre de 1896 que es realitzà la presentació oficial de l’aparell Lumière a l’establiment dels Napoleon, uns prestigiosos fotògrafs que tenien els estudis a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona La introducció del cinema a la…