Resultats de la cerca

Dins el corrent del “nou cinema espanyol” dirigí El buen amor 1963, Amador 1965, Si volvemos a vernos 1967 i Me enveneno de azules 1969 Altres pellícules seves són Las bodas de Blanca 1975, Padre nuestro 1985, Diario de invierno 1988 i Madregilda 1993

Després d’alguns curtmetratges com Biotopo i Viure sense viure , a La portentosa vida del Padre Vicente 1978 desenvolupà un estil festiu i provocador, que emprà també a Con el culo al aire 1980, Jalea Real 1981, Que nos quiten lo bailao 1983, Karnabal 1985, en collaboració amb Comediants i Daniya, el jardí de l’Harem 1987, aquests dos últims films guardonats amb el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya El 1989 rodà la comèdia El rey del mambo

Formada a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya ESCAC, es graduà en direcció 2004 amb el curt L’última polaroid Debutà amb el llargmetratge Tres dies amb la família 2009, basat en l’experiència de la mort del seu avi, pellícula de la qual escriví també el guió Per aquest film, el 2013 guanyà els premis Gaudí a la millor direcció i a la millor pellícula, i el Goya al millor director novell Al juliol del 2013 estrenà Tots volem el millor per a ella L’any 2014 obtingué el premi Jordi Dauder de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya Després del curt 2015 La inquilina…

Vida Debutà a set anys al Teatre Romea de Barcelona en l’obra infantil Doncell qui cerca muller , amb la companyia d’Adrià Gual Ja adolescent, treballà amb Enric Borràs fent Terra baixa i Don Juan Tenorio El 1925 es casà a Madrid, on desenvolupà la major part de la seva carrera, amb l’actor Valeriano León, parella que formà companyia pròpia que interpretà els germans Álvarez Quintero, Muñoz Seca, etc, i aconseguí renovats èxits arreu de l’Estat, en particular amb sainets de Carlos Arniches, com Padre Pitillo i Es mi hombre En començar la Guerra Civil es traslladaren a l’Argentina…

D’una gran ductilitat interpretativa, els seus èxits a I soliti ignoti 1958 i Il sorpasso 1962 el decantaren inicialment cap a la branca còmica, on perfilà el personatge del burgès cínic i egoista Posteriorment, amb la participació en una gran diversitat de produccions, amplià els seus registres Riso amaro 1948, Il successo 1963, La congiuntura 1964, Il tigre 1966, L’arcangelo 1969, Profumo di donna 1974, Caro papà 1978, La Terrazza 1979, Camera d’albergo 1980, The Tempest 1982, La vie est un roman 1983, Benvenuta 1983, La famiglia 1987, Lo zio indigno 1989, Tolgo il disturbo 1990,…

Vida Després de lluitar a la guerra civil en el bàndol republicà, deixà els estudis d’enginyeria i es dedicà al teatre S’integrà a la companyia del Teatro Nacional María Guerrero i participà en obres com ara El jardín de los cerezos , Marat-Sade , La gaviota i Doña Rosita la Soltera Debutà al cinema en Costa brava 1946, Julio de Flechner i destacà a Tiempos felices 1950, Enrique Gómez i La trinca del aire 1951, Ramon Torrado Des de principi de la dècada del 1950 visqué a Madrid, alternà teatre i televisió, i participà en programes com ara "Estudio 1" i "Novela" A partir del 1970 treballà més…

Vida Estudià ciencies polítiques i també direcció a l’Escola Oficial de Cinematografia abans de treballar com a assistent del director i actor teatral José Luis Gómez, protagonista d’una adaptació televisiva 1974 que C Mira feu posteriorment d’ Informe para una academia , de Franz Kafka Els seus primers curts, els documentals Biotopo 1973-74 i Michana 1975, i el semidocumental Viure sense viure 1976, gaudiren d’un cert prestigi i reberen diversos guardons, cosa que li facilità dirigir el llarg La portentosa vida del padre Vicente 1977 A partir d’aquesta obra, la seva corrosiva…

Començà estudis de filosofia, que abandonà pels de cinematografia, i l’any 1962 es graduà en direcció al Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma, i amplià estudis a Londres Entre la segona meitat de la dècada dels anys seixanta i l’inici de la dels setanta milità en un grup d’extrema esquerra de tendència maoista Les seves dues primeres produccions cinematogràfiques I pugni in tasca, 1965 La Cina è vicina, 1967, premi especial del jurat del Festival de Venècia, mostren aquest decantament Sense abandonar mai del tot el to de denúncia, en els films posteriors amplià la seva temàtica amb…

S’inicià molt jove en la professió i durant vint anys fou càmera del No-Do , per al qual filmà l’actuació de The Beatles a la plaça de toros Monumental de Barcelona el 1965 En el camp del cinema es féu notar particularment en el curtmetratge Cercles 1967, de Ricard Bofill, i en Dante no es únicamente severo 1967, de Jacint Esteva i Joaquim Jordà, i Cada vez que 1968, de Carles Duran Després de crear una llum pròpia per als films de l’ Escola de Barcelona  i de passar el període 1972-82 dedicat a la publicitat, esdevingué un dels directors de fotografia més importants del cinema espanyol Entre…

Debutà el 1962 amb el grup teatral La Cazuela, d’Alcoi Anà a Barcelona, on actuà amb grups de teatre independent, com el del CICF en Les noces de Fígaro , de Beaumarchais, el 1967, i més tard amb les companyies Adrià Gual amb la qual actuà a Venècia i Núria Espert, i amb diversos grups independents El 1968 inicià una carrera destacada com a cantant i rapsode, amb música pròpia, sobre texts de Salvador Espriu, V Andrés i Estellés, Pere Quart, J Maria de Sagarra i d’ell mateix, i enregistrà diversos discs entre altres, La fera ferotge , 1968 Crònica d’un temps , 1973 A Alcoi , 1974 Coral romput…