Resultats de la cerca

Vida Fou un dels pintors més importants del segle XX i, més concretament, del surrealisme A més, fou un dels pocs artistes de les primeres avantguardes del segle XX, al costat de Marcel Duchamp o de Fernand Léger, que s’interessà pel cinema i els nous mitjans audiovisuals Entre el 1927 i el 1929 el cinema prengué una rellevància cabdal en la seva incipient teoria artística, en la qual l’objectivitat de l’aparell cinematogràfic era entesa com una nova mirada envers la realitat, que permetia instaurar unes noves concepcions antiartístiques Aquestes idees les expressà en articles com ara La…

El seu antecedent teòric era el cinema ull de Dziga Vertov 1922 La primera utilització del terme cinema veritat fou motivada pel film Chronique d’un été 1961, de Jean Rouch i Edgar Morin

Es donà a conèixer en revistes dels anys vint ‘Films Popular”, “Films Selectos”, “Nuestro Cinema'' i durant el decenni següent exercí la crítica a Unión Radio Madrid Aquests anys publicà els primers llibres Espectador de sombras Crítica de films 1935 i Arte de masas Ruta de los temas fílmicos 1936 així mateix, desplegà una intensa activitat dirigida als cineclubs i fundà el Grupo de Escritores Cinematográficos Independientes GECI Exiliat el 1939, residí a Buenos Aires, on prosseguí la seva tasca com a crític i publicista i publicà, entre d’altres, El cine, Magia y aventura del séptimo arte…

Des del 1902 residí a París El seu Manifeste du VII e art, influït per Marinetti i D’Annunzio, és un dels primers tractats sobre el fet cinematogràfic Fou l’iniciador del moviment mundial dels cineclubs

S'inicià en el cinema com a collaborador d’Eisenstein El 1930, bo i acceptant els dictats de l’estalinisme, encetà una línia basada en el gust popular per la música i el circ, en la qual estan Ves’olyje Reb'at'a ‘Xicots de bon humor’ o Cirk ‘El Circ’, i més tard un estil més compromès, amb Vstreca na Elbe ‘Aplec a l’Elba’

Formulà una sèrie de teories que culminaren amb la de la caméra-stylo , que trobà la seva aplicació en l’excepcional curtmetratge Le rideau cramoisi 1953 És autor, també, entre d’altres, dels films Une vie 1958, L’éducation sentimentale 1962, Le Puits et Pendule 1963, Flammes sur l’Adriatique 1967 i Sartre par lui-même 1972 Posteriorment dirigí produccions televisives Louis XI , 1978 Une fille d’Ève , 1990 Conreà també l’escriptura, i publicà, entre d’altres, les novelles  Le serpent jaune 1977,  Quand la chouette s’envole 1979,  Le permissionnaire 1982, L’autre versant de la colline 1993, …

Tingué una íntima amistat amb G Lukács i treballà com a llibretista per a B Bartók Visqué emigrat a Viena, Berlín i Moscou 1939-45 Fou professor als instituts cinematogràfics de Moscou, Praga i Budapest Les tres obres fonamentals que dedicà a l’estètica del film Der sichtbare Mensch oder die Kultur des Films , 1924 Der Geist des Films , 1930 Der Film , 1949 representen contribucions significatives a la teoria universal de l’art cinematogràfic i tingueren una influència molt considerable Treballà ocasionalment també com a guionista Abenteuer eines Zehnmarkscheins , 1926 Narkose , 1929 En…

Autor d’un assaig sobre el muntatge cinematogràfic, fou un dels fundadors del free cinema , dins el qual dirigí Saturday Night and Sunday Morning 1960 i Isadora 1968 Es traslladà a viure als EUA, on posteriorment realitzà The Gambler 1974, Who'll Stop the Rain 1977, The French Lieutenant's Woman 1981, Sweet Dreams 1985 i Everybody Wins 1990 Com a teòric del cinema publicà Tècnica del muntatge cinematogràfic 1953

Adscrit al moviment del Cinema Novo , per al qual redactà el manifest teòric A estética da fame El seu inconformisme el portà a produir un cinema original, basat en l’estètica de la violència i que reflecteix la problemàtica del seu país L’any 1969 fou premiat en el festival de Canes per Antonio das Mortes 1968 D’altres films seus són Barravento 1962, Terra em transe 1966, Cabezas cortadas 1970, Historia do Brasil 1973 i A idade da terra 1980

Treballà com a periodista i com a autor dramàtic en una tendència que anomenà imaginista Traduí Balázs, Pudovkin i Eisenstein i estudià especialment el cinema soviètic revolucionari Des del 1937 professà al Centro Sperimentale di Cinematografia, de Roma, del qual fou director l’any 1946, així com de la revista “Bianco e Nero” 1945-48, i exercí la crítica a “L’Unità” fins el 1947 Fou un dels promotors del neorealisme La seva teoria, recollida a Film soggetto e sceneggiatura 1939, Problemi del film, amb Luigi Chiarini, Il cinema e l’uomo moderno 1949 i Poesia del film 1955, desenvolupà les…