Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
ganoïdeus
Ictiologia
Ordre de peixos de la subclasse dels osteïctis que es caracteritzen pel fet de tenir el cos recobert amb escates ganoides (formades per un estrat ossi i un de ganoïdina) o amb plaques òssies i rarament nu.
La majoria de gèneres són fòssils i eren abundants durant el Cretaci inferior i el Juràssic Un dels representants actuals és l’esturió
boga
Ictiologia
Peix de l’ordre dels perciformes de la família dels espàrids, que fa fins a 35 cm de llargada; és un dels espàrids més afusats, caràcter aquest, com la coloració, típicament pelàgic; té el musell rom i una línia lateral bruna, amb quatre llistes longitudinals laterals grogues; el dors és gris blavós, i el ventre, argentat.
És molt voraç viu a les aigües càlides de la Mediterrània, de l’Atlàntic oriental i septentrional, prop les costes rocalloses i sobre els camps de fanerògames marines, però sol formar moles abundants mar endins Té importància en pesca
murènids

Morena Bresca (Gymnothorax favagineus)
© Xevi Varela
Ictiologia
Família de peixos actinopterigis de l’ordre dels anguil·liformes, que poden arribar a atènyer 3 m i tenen el cap petit, el musell cònic, les dents fortes, la boca ampla, els orificis nasals tubulars i la fesa branquial molt petita.
La pell és gruixuda i resistent, sense escates i amb abundants glàndules mucoses, i el paladar presenta glàndules que segreguen substàncies tòxiques Són carnívors molt voraços i ocasionalment agressius, i habiten a les costes rocalloses de les mars temperades i tropicals Comprèn les morenes
esciènids
Ictiologia
Família de peixos de l’ordre dels perciformes, de cos llarg i comprimit.
Presenten dues aletes dorsals llargues i toves, una d’anal curta amb dos radis espinosos, i les ventrals, llargues, en posició toràcica La bufeta natatòria sol ésser ben desenvolupada i relacionada amb un parell de músculs que la poden fer vibrar això produeix un so ronc que ha fet que algunes espècies rebessin el nom de roncadors Habitants costaners de fons fangosos i rocallosos, hi ha també espècies pelàgiques a les mars tropicals Tenen una gran importància comercial a les costes de l’Amèrica del Sud i d’Àfrica a la Mediterrània no són gaire abundants
barb
Barb comú
© Fototeca.cat
Ictiologia
Gènere de peixos d’aigua dolça de l’ordre dels cipriniformes, de cos esvelt, amb un parell de barbes sensorials molt aparents a cada costat de la boca i amb l’aleta dorsal curta.
Durant l’època de reproducció els adults adquireixen uns colors vius Són molt abundants als rius i les llacunes viuen preferentment prop del fons Són comestibles, i són especialment apreciats els que viuen en aigües molt pures N'existeixen diverses espècies, algunes de les quals exòtiques, pròpies de la regió indomalaia El barb comú Bbarbus pot atènyer fins a mig metre de llargada i té el primer radi de l’aleta dorsal ossificat És freqüent als rius europeus El barb de muntanya o barb truiter o cua-roig Bmeridionalis no passa de 30 cm i no té cap radi ossificat Acostuma a…
ciprinodontiformes
Ictiologia
Ordre de peixos osteïctis que viuen a les aigües dolces i salabroses, rarament a les salades.
Són de petites dimensions, fisoclists les aletes tenen radis tous les ventrals són abdominals o manquen, la dorsal és única, i la caudal, homocerca Solen presentar un dimorfisme sexual marcat, i els mascles són més acolorits i més petits que les femelles Moltes espècies són ovípares, i unes altres, vivípares en aquestes, el mascle és proveït d’un òrgan copulador Són carnívors, fitòfags o bé omnívors, i mengen especialment larves de dípters, la qual cosa els fa ésser importants elements reguladors de les plagues de mosquits Són molt abundants a les aigües continentals i als…
truita

Truita comuna
Ictiologia
Nom donat a diversos peixos de la família dels salmònids que pertanyen al gènere Salmo, i en especial a les espècies S.trutta, la truita comuna, i S.gairdnerii, la truita irisada.
La truita comuna té uns 60-85 cm de llargada, segons les varietats, cos allargat, boca terminal amb dents ben desenvolupades i aleta dorsal en posició mitjana La seva coloració és molt variable, segons les varietats els exemplars mediterranis pertanyents a la varietat fario són de color de fons variable, però clapejats de negre i roig Viuen a les aigües dolces, fresques i oxigenades de gairebé tot Europa, però la varietat fario és generalment sedentària, mentre que les dels rius de l’Atlàntic i la mar del Nord emigren de la mar als rius per a fresar La varietat fario és comuna…