Resultats de la cerca

Es tracta d’un moviment crític amb l’estructuralisme, amb el seu formalisme i la seva teoria del signe —metafísica implícita de l’estructuralisme— Els autors més importants d’aquest moviment són Gilles Deleuze i Jacques Derrida, els quals són anteriors a alguns estructuralistes clàssics, però cronològicament posteriors a les obres dels iniciadors d’aquell corrent Lévi-Strauss, Lacan Michel Foucault, encara que normalment és considerat estructuralista, rebé una important influència de Deleuze que el situa molt a prop del postestructuralisme Enfront del sistematisme de l’estructura que nega la…

Amplià estudis a Lovaina i a Alemanya Fou catedràtic de psicologia, lògica i ètica de l’institut de Girona 1912 Publicà Teoría del conocimiento humano según la filosofía de santo Tomás 1898, Resumen de la lógica 1914, etc

Successor del seu mestre Leucip en la direcció de l’escola d’Abdera, fou contemporani i, segons que sembla, rival de Plató, el qual, tot i conèixer la seva obra, mai no en féu esment Desenvolupà el sistema atomista atomisme , iniciat per Leucip, i l’amplià amb aplicacions psicològiques i morals

Jesuïta 1548, fou la principal autoritat filosòfica de la seva època Escriví Institutionum dialecticarum libri octo 1567, compendi de la lògica aristotèlica, d’una àmplia difusió, i Comentarii in libros metaphysicorum Aristotelis Stagiritae 1577-1612, on intentà de presentar la doctrina metafísica d’Aristòtil dins un sistema doctrinal al màxim de complet

Fou deixeble a Atenes de Diògenes de Babilònia Exercí una àmplia influència en el cercle polític de Publi Escipió Emilià, a Roma 144-129, succeí Antípater com a cap de l’escola estoica d’Atenes, on visqué fins a la mort El seu pensament té una doble dimensió adaptació a l’estoïcisme d’alguns trets de les filosofies platònica i aristotèlica, i teorització de la moral republicana de Roma, superant els esquemes tradicionals Hom conserva només fragments dels seus escrits

Competí amb la Unió Atlètica Nurmi, el RCD Espanyol, el FC Barcelona i el Club Natació Barcelona i destacà en les curses de fons Abans de la Guerra Civil, fou campió de Catalunya de 5000 m 1936 El 1941 es proclamà campió de Catalunya i d’Espanya de 1500 m i establí els rècords catalans dels 3000 i els 5000 m Posteriorment, excellí com a escriptor Guanyà el premi Salvador Espriu de poesia 1987 i deixà una àmplia obra poètica

Formà part de la secció d’atletisme del Futbol Club Barcelona i del Club Esportiu Júpiter L’any 1931 aconseguí el rècord de Catalunya, que establí en 6,60 m, marca que amplià a 7,21 m el 1932, que restà vigent fins el 1963 Fou cinc cops campió d’Espanya 1931-35 i sis de Catalunya 1931-36 Participà en la IV Olimpíada Obrera celebrada a Anvers 1937 A la dècada dels anys quaranta es convertí en entrenador del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona

Ensenyà història de la filosofia a la Universitat Rovira i Virgili, on era catedràtic 1985-2007 Els seus dos àmbits d’estudi principals han estat la cultura clàssica, grega i llatina, i el pensament modern Amplià estudis de la seva especialitat a Heidelberg, Ratisbona i Berlín És membre de la Societat Catalana de Filosofia Institut d’Estudis Catalans i corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Entre les seves obres cal esmentar Falange y filosofía 1976, El espíritu y la vida en Max Scheler 1982 i Les arrels romàntiques del present 1997

Segon comte de Benavente, gran de Castella, senyor de Villalón i Mayorga Fill de Juan Alonso Pimentel y Vázquez de Fonseca i nebot de la reina de Portugal Elionor Teles de Meneses El 1410 es casà amb Elionor Enríquez y de Mendoza, filla gran de l’almirall de Castella i tia de la futura reina de Catalunya-Aragó Joana Enríquez Reuní una important biblioteca al seu castell de Benavente, on figuraven almenys dotze versions castellanes de llibres de Ramon Llull que probablement ell mateix promogué Tingué relació literària amb el rei Alfons el Magnànim Amplià, d’altra banda, els seus dominis

Estudià a València, París i Montpeller Fou catedràtic de medicina i de matemàtiques de la Universitat de València Edità el text grec del llibre segon de les Epidèmies d’Hipòcrates 1551, amb illustracions i una traducció llatina completa, obra fonamental de l’humanisme mèdic hispànic Dugué a terme, també, la millor edició crítica 1552 de la Theriaca de Nicandro Colofonio A la seva versió en hexàmetres llatins, afegí escolis que fixaven la nomenclatura llatina i catalana i la classificació d’algunes plantes del País Valencià, aspecte que amplià en un diccionari d’herbes i plantes medicinals,…