Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
Jordi Valés Vila

Jordi Valés Vila
UEC MATARÓ (RAIL)
Escalada
Escalador.
Vinculat a la Unió Excursionista de Catalunya de Mataró, fou president del Comitè d’Escalada Esportiva de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya FEEC, director de l’àrea d’escalada de competició de la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada FEDME i seleccionador espanyol d’escalada fins el 2005 Treballà en el disseny i la preparació de monitors d’un rocòdrom a Amman, Jordània 2010 Ha escalat parets per tot el món, com les del Wadi Rum Jordània, del Tsaranoro Madagascar, de la Mà de Fàtima Mali i del circ del Thagia Marroc El 2005 fou premiat per la FEEC i la FEDME…
Josep Costa i Cabré

Josep Costa i Cabré (a l’esquerra)
© ARXIU FEEC
Escalada
Escalador.
Membre de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i dels Amics del Sol, el 1935 feu per primera vegada el cim del Cavall Bernat de Montserrat, acompanyat de Josep Boix i Carles Balaguer La via fou anomenada Via Normal Boix-Costa-Balaguer o la Normal del Cavall Fou també la primera escalada retransmesa per ràdio mesos després A causa dels dubtes sobre la seva validesa, repetí l’ascensió en solitari el 15 de març de 1936 davant la premsa Obrí altres vies de Montserrat Milità en el Sindicat Únic i en l’Aliança Obrera i organitzà la Societat de Transports de Catalunya El 1936 havia de…
,
Josep Maria Torras Homet

Josep Maria Torras Homet
ARXIU ARMAND BALLART
Escalada
Espeleologia
Espeleòleg i escalador.
Des de la dècada de 1940, feu nombroses escalades clàssiques, acompanyat habitualment de Joan Nubiola, a Sant Llorenç del Munt i Montserrat, on obriren la via a l’agulla de la Figuereta 1951 El 1945 ingressà com a membre del Centre Acadèmic d’Escalada CADE, i el 1960, al Grup d’Alta Muntanya GAM Obrí nombroses vies, conegudes com Torras-Nubiola , entre les quals destaca l’ascensió a la xemeneia de Sant Jeroni 1950 El 1978, juntament amb Nubiola i Josep Barberà, fundà el Grup Cavall Bernat Pel que fa a l’espeleologia, s’inicià al Club Muntanyenc de Terrassa 1948 i explorà sobretot el massís de…
Pietro Martire di Anghiera
Filosofia
Geografia
Historiografia
Humanista, historiador i geògraf.
Des del 1477 exercí diversos càrrecs polítics a Roma, i el 1487 anà a Salamanca, d’on fou professor Inicià la noblesa de la cort castellana en els estudis clàssics Realitzà una missió diplomàtica prop del soldà d’Egipte 1501-02, fou protonotari apostòlic i conseller d’Índies, i des del 1505 fins a la seva mort, degà del capítol de la catedral de Granada L' Opus epistolorum Alcalà, 1530 és una mina de notícies diverses sobre la inquisició, els jueus, els moriscs, els personatges de la cort, etc i abraça el període 1488-1525 La De Orbe Novo Decades Alcalà, 1530, crònica de les expedicions i…
Jaume d’Olesa i Sanglada
Filosofia
Literatura catalana
Filòsof i poeta.
Vida i obra Fill de Rafael d’Olesa i Pont Ciutadà honrat de Mallorca, participà en diversos certàmens poètics valencians, com el celebrat en honor de la Puríssima Concepció 1486, i també és autor d’altres poesies en català i en llatí de tema religiós, com l’ Obra en rims estramps per los trenta-tres anys de Jesucrist 1483, de tema cristològic Fou jurat el 1487 i el 1489 Deixeble de Bartomeu Caldentei, poesies seves llatines figuren en publicacions d’aquest Les seves obres profanes, en canvi, no ens han pervingut Publicà un Liber de lege christiana València 1515, en vers llatí,…
,
saviesa
Filosofia
Religió
Coneixement superior, de caràcter no solament teoricoespeculatiu, ans també practicomoral, relatiu a la veritat darrera (o primers principis) del real i al sentit i destí del món i, sobretot, de l’home en ell.
Bé que en Plató i Aristòtil —i sobretot en aquest— hom pot trobar una accentuació del caràcter teòric de la saviesa, mentre que en les filosofies hellenístiques, i més particularment en l’estoïcisme, n'és subratllat l’aspecte pràctic, tanmateix aquestes respectives accentuacions mai no signifiquen l’exclusió de l’altre aspecte Aquest caràcter teoricopràctic de la saviesa és sovint acompanyat —com és discernible ja en Plató i entre els estoics i és palès explícitament en Filó d’Alexandria, Plotí i el neoplatonisme— d’una connotació religiosa, la qual és fonamental, així mateix, en el corrent…
Confuci

Estàtua de Confuci en el temple homònim de Suzhou
© iStockphoto.com/gautier075
Filosofia
Confucianisme
Nom llatinitzat de Kong Fuzi (‘mestre Kong’), xinès, filòsof i reformador de costums, considerat el fundador del confucianisme.
Després de la purificació que la crítica històrica n’ha fet, són poques les dades biogràfiques de Confuci que gaudeixen de certesa Sembla, però, que, havent restat orfe de pare des d’infant, s’educà en la pobresa Tanmateix, arribà a ocupar diferents llocs en l’administració Lu Morta la seva mare, es consagrà, durant tres anys de tancament, a l’estudi de les antigues tradicions i lleis, que provà de posar novament en pràctica, començant per ell mateix Per motius desconeguts hagué de sortir de la seva terra al principi del segle V aC, acompanyat d’alguns deixebles, i visqué errant…
ciència àrab
Filosofia
Conjunt de les activitats científiques desenvolupades a l’àmbit cultural àrab a l’edat mitjana.
Durant cinc segles, del VIII al XII, els savis d’expressió àrab foren els hereus i els continuadors de la ciència grega i els seus introductors a Occident L’esforç científic àrab començà al s VIII A Bagdad, els califes promogueren la traducció a l’àrab de gairebé la totalitat dels manuscrits científics grecs accessibles i de les obres més importants de la ciència índia L’esforç de traducció, intens durant dos segles, fou acompanyat d’una anàlisi del contingut dels texts i d’una activitat de recerca original no gens menyspreable La ciència àrab, com la grega, es mantingué lligada…
déu
Representació romànica de la transcendència i omnipotència de Déu, segons un fresc de Sant Climent de Taüll
© Fototeca.cat
Filosofia
Religió
Nom genèric amb què hom designa l’anomenat ésser suprem, o bé, simplement, cadascun dels éssers sobrehumans que dominen un àmbit determinat de l’àmbit real.
Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en…
ciència
ciència Portada de la primera edició de l’obra De humani corporis fabrica d’Andreas Vesalius (1543)
© Fototeca.cat
Filosofia
Conjunt de coneixements i l’activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen, formalment, per la intersubjectivitat, i, pràcticament, per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat.
En sentit estricte, el coneixement és el saber conscient i capaç d’ésser comunicat i discutit, i hom en dirà que és intersubjectiu si totes les persones preparades adequadament en comprenen la formulació de la mateixa manera, és a dir, si són capaces d’efectuar les operacions que permeten d’establir si la formulació d’aquest coneixement és vera o falsa, prenent com a criteri de validesa l’adequació amb la realitat La ciència, com tota activitat humana, és una resposta de l’home als problemes que la natura li planteja a l’hora de satisfer les seves necessitats La finalitat de la ciència és…