Resultats de la cerca

Fill i deixeble d' Isḥaq Abrabanel , emigrà a Toledo 1483, i residí en diverses ciutats italianes Ultra poesies en hebreu, escriví, en italià, un tractat sobre l’amor, bastit en diàlegs dels amants Filó i Sofia Els Dialoghi d’amore 1535, malgrat la traducció hebrea de Leone di Modena, foren pràcticament ignorats pel judaisme, i constitueixen la màxima influència del platonisme en el Renaixement cristià

El 1470 era ja secretari de Joan II, i el 1480 era protonotari apostòlic i cronista de Ferran II Fou preceptor de la infanta Isabel Residí molt de temps a Barcelona, i mantingué relació literària amb Pere Miquel Carbonell Vinculat al cercle de l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó, li dedicà el seu Carmen bucolicum Roma 1485 El seu germà Alessandro Geraldini Amelia, Úmbria 1455 — Santo Domingo 1525, eclesiàstic, fou preceptor de les filles de Ferran II, estigué en contacte sobretot amb Lucio Marineo Siculo i Pietro Martire di Anghiera, i, a Barcelona, amb Pere Miquel Carbonell…

Vida i obra Utilitzà els pseudònims Quintus Moderatus Censorinus i Mateu Massanet El 1733 ingressà a la Companyia de Jesús, on professà el 1748, i ensenyà humanitats, retòrica, filosofia i teologia en diversos collegis de l’orde El 1742, i durant sis anys, ocupà la càtedra de filosofia suarista de la Universitat de Cervera i establí una profunda amistat amb l’humanista Josep Finestres Fou un dels primers que qüestionà l’escolasticisme a Catalunya i un dels impulsors de la reforma de la filosofia a Cervera Passà després al rectorat del Collegi de Barcelona, on collaborà amb el bisbe Asensi…

Membre de l’Accademia Pontaniana A la cort napolitana fou metge i secretari d’Alfons, duc de Calàbria, i metge de Ferran I el Vell Fou sempre fidel a la dinastia dels Aragó de Nàpols, malgrat menysprear, per incultes, els invasors d’Itàlia, francesos, catalans i, especialment, castellans, que qualificava d’àrabs Salvava Alfons IV de Catalunya-Aragó per considerar que el seu empresonament per Filippo Maria Visconti després de la desfeta de Ponça l’havia redimit, i també alguns literats, com Enric de Villena i Juan de Mena Altrament, atacà molt durament els dos papes Borja en…

Fou un dels primers divulgadors de l’hellenisme a la Itàlia prerenaixentista, en introduir manuscrits de Plató, Xenofont i Píndar, entre d’altres que portà de Constantinoble

Sostingué una polèmica amb Annibale Caro i fou condemnat 1560 per la inquisició Viatjà per França, Suïssa i Àustria Traduí a l’italià i comentà la Poètica d’Aristòtil 1570

Professor universitari de filosofia del dret i filosofia política de les universitats de Pàdua 1940-48 i Torí 1948-84 Fou director, juntament amb Abbagnano, de la “Rivista di Filosofia” Estudià la filosofia del dret des de la perspectiva de la filosofia analítica, i, posteriorment, en la línia d’un neopositivisme jurídic També escriví assaigs força influents de teoria política, en els quals, tot allunyant-se del marxisme, defensà des d’uns pressupòsits liberals tesis properes a la socialdemocràcia De la seva obra hom pot esmentar La filosofia del decadentismo 1944, Politica e cultura 1955,…

Sacerdot 1823, s’exilià a París De tornada a Itàlia, fou ministre i president del consell piemontès 1848-49 Ambaixador a París, es retirà a la vida privada Preocupat per la reunificació dels estats italians, fou, de primer, màxim exponent del güelfisme i defensà una confederació sota el papat Primato civile e morale degli italiani , 1843 Més tard atribuí la supremacia al Piemont Rinnovamento civile d’Italia , 1851 Polemitzà amb els jesuïtes en nom d’un catolicisme obert al pensament liberal Prolegomeni al primato , 1845 Il gesuita moderno, 1846-47 Filosòficament s’oposà a l’…

Portat pel nacionalisme del moment, procurà d’elevar el nivell de la filosofia del seu país i actualitzar-la, cosa que per a ell significava l’assimilació del pensament de Hegel Poc original, és un fet que d’ell i d’Augusto Vera —ambdós professors a la Universitat de Nàpols— arrenca la important tradició hegeliana de la Itàlia del s XX Gentile, Croce

Serví Joan Sforza, senyor de Pesaro, Llorenç el Magnífic, Hèrcules d’Este i Cèsar Borja A la caiguda d’aquest 1503, Sforza recuperà Pesaro i féu donar mort a Collenuccio Escriví un Compendio della storia del Regno di Napoli 1539 fins al regnat de Ferran I de Nàpols, poesies en llatí i en italià, diàlegs, etc, i traduí a l’italià l' Amphitryon de Plaute