Resultats de la cerca
Es mostren 28 resultats
monisme
Filosofia
Doctrina segons la qual només hi ha una substància, respecte a la qual tota altra substància és negada o és simplement reduïda a manifestació de l’altra.
Fonamentalment reduccionista, el monisme pot ésser dividit en dos tipus el místic i el panteista Representant típic del primer és Plotí, el concepte de l’U del qual és el principi que dóna lloc a l’oposició de subjecte i objecte mitjançant el procés d’emanacions Quant al segon tipus, n'és representant Spinoza, que resol el dualisme cartesià cos-ànima, així com els dualismes d’esperit pensament i matèria extensió i de Déu i món Parmènides, entre els antics, i Schelling, en la modernitat, poden també ésser adjuntats al monisme, però només molt impròpiament poden ésser-ho els…
raons seminals
Filosofia
Gèrmens, continguts en l’esperit còsmic (estoïcisme) o en l’ànima del món (plotinisme), en virtut i per causa dels quals esdevenen les coses (l’esdevingut, el que esdevé i el que esdevindrà), que són, doncs, llur manifestació o desenvolupament.
La concepció estoica del món com a sotmès a un ordre seminal —en virtut del qual hom pot parlar d’un cert determinisme o fatalisme, bé que de caràcter orgànic i no simplement mecanicista—, reassumida per Plotí —per al qual, a diferència dels estoics, les coses esdevingudes són diferents del que eren com a raons seminals—, perdurà també, corresponentment modificada, en el pensament filosoficoteològic del cristianisme medieval, com és palès sobretot en Agustí d’Hipona Per a aquest, tanmateix, el sentit de les raons seminals no correspon a una interpretació dinàmica i evolucionista…
neoplatonisme
Filosofia
Doctrina filosòfica que assolí el desenvolupament màxim als s. II-IV dC.
En la seva història hom distingeix tres èpoques la romana, representada per Plotí 204-270 i el seu deixeble i editor Porfiri la síria, a la qual pertanyen Jàmbic i Julià l’Apòstata i l’atenesa, centrada en les figures de Procle i Damasci Plotí, considerat el fundador de l’escola, presentà sempre el seu ensenyament com un comentari a la doctrina de Plató però, a través de les seves refutacions, exegesis o correccions, estructurà un pensament que era alhora una prolongació del platonisme i una creació autènticament seva La preocupació religiosa, que a partir del s I aC…
plotinisme
Filosofia
Doctrina de Plotí o de la seva escola, més coneguda per neoplatonisme
.
Oriol Ponsatí-Murlà
Filosofia
Literatura catalana
Música
Filòsof, escriptor, editor, rapsode i gestor cultural.
Es doctorà en filosofia per la Universitat de Girona, d’on és professor des del 2008 Collaborador de diversos mitjans de comunicació El Punt , El País , La Vanguardia , Diari de Girona , Ara , TVC , l’any 2011 rebé el premi Manuel Bonmatí de periodisme Ha dut a terme espectacles interdisciplinaris com a rapsode, músic o director, entre d’altres la primera execució en solitari a l’Estat espanyol de l’obra per a piano Vexations , d’Erik Satie 2009, l’espectacle Ballar la veu , de Perejaume, basat en textos de Jacint Verdaguer 2011 i la lectura completa de l’ Odissea , d’Homer 2017 Director de…
saviesa
Filosofia
Religió
Coneixement superior, de caràcter no solament teoricoespeculatiu, ans també practicomoral, relatiu a la veritat darrera (o primers principis) del real i al sentit i destí del món i, sobretot, de l’home en ell.
Bé que en Plató i Aristòtil —i sobretot en aquest— hom pot trobar una accentuació del caràcter teòric de la saviesa, mentre que en les filosofies hellenístiques, i més particularment en l’estoïcisme, n'és subratllat l’aspecte pràctic, tanmateix aquestes respectives accentuacions mai no signifiquen l’exclusió de l’altre aspecte Aquest caràcter teoricopràctic de la saviesa és sovint acompanyat —com és discernible ja en Plató i entre els estoics i és palès explícitament en Filó d’Alexandria, Plotí i el neoplatonisme— d’una connotació religiosa, la qual és fonamental, així mateix, en…
bé
Filosofia
Allò que constitueix la perfecció d’un ésser, considerada sia com a tal, sia com a fi d’un altre ésser que la desitja en tant que li pot satisfer una necessitat o una mancança.
La noció de bé ha inclòs, històricament, tant la idea de perfecció de l’ésser en si mateix com la de satisfacció, conveniència o apetibilitat en relació amb els altres éssers D’acord amb la primera han sorgit les consideracions metafísiques del bé, segons les quals existeix un bé suprem, font de tots els altres béns idea de les idees per a Plató, l’U per a Plotí, Déu per a la patrística i la filosofia medieval De la segona, l’apetibilitat, han derivat els punts de vista teològics o ètics, sovint en relació amb l’aspecte metafísic segons el qual el bé perfecciona els éssers,…
virtut
Beatus de Torí : escena de Crist central envoltat de cinc cercles amb representacions d’estrelles, lleons, àngels, virtuts i àngels missatgers de Déu
© Fototeca.cat
Filosofia
Religió
Disposició habitual de l’ànim per a les accions conformes al bé o a la llei moral i per a defugir el mal o la transgressió del que és manat.
S'oposa tant a vici com, sobretot, a pecat Bé que la virtut, com a actitud, és única, tanmateix afecta, o pot afectar, com a tal, cadascuna de les activitats humanes i cadascun dels objectes o àmbits d’aquest conjunt d’activitats Això explica el fet que ja des de l’antigor hom hagi establert diferents virtuts i que hi hagi uns intents de clarificació i àdhuc de jerarquització Plató distingí tres virtuts cardinals saviesa pràctica o prudència, valor o coratge i temprança, Aristòtil classificà les virtuts en grups diferents pràctiques i teòriques o ètiques i dianoètiques i el platonisme…
categoria
Filosofia
Cadascuna de les classes més generals a què poden ésser reduïts els termes, els conceptes o els ens.
La utilització tècnica de la paraula categoria és marcada sobretot per la doctrina d’Aristòtil i de Kant En Aristòtil, les categories són els diferents tipus de predicat que hom pot afirmar d’un subjecte i que corresponen als diferents modes d’ésser de les coses Són, per tant, tema de la lògica i alhora de la metafísica La llista de les categories és un intent de reduir les múltiples maneres de predicar o d’ésser a modes primitius i irreductibles, que són els gèneres suprems Només tenen un nivell de generalitat superior la noció d' ésser i els transcendentals transcendental, atributs…
hipòstasi
Filosofia
En Plotí, cadascun dels tres graus suprems de l’ésser o substàncies intel·ligibles del real: l’U, el Noûs i l’Ànima del Món.