Resultats de la cerca
Es mostren 2174 resultats
tomisme
Filosofia
Cristianisme
Doctrina de sant Tomàs d'Aquino i dels seus seguidors i intèrprets i corrent filosòfic integrat per aquests.
Com a cos filosoficoteològic, caracteritzat per una forta coherència aconseguida mitjançant la utilització de l’aristotelisme com a instrument per a la interpretació de les dades de la revelació cristiana, el tomisme estableix —a partir i més enllà d’Aristòtil— les anomenades cinc vies per a la demostració de l’existència de Déu, com a causa primera i darrer fi de la creació, les quals, però, han d’ésser compreses en llur context propi, que és teològic Entre les doctrines genuïnament tomistes —sovint rebutjades, o almenys diferentment interpretades per altres corrents escolàstics com és ara l…
teosofia
Filosofia
Cristianisme
Nom genèric donat a certes doctrines del Renaixement (filosofia natural de Paracels i mística de Böhme) i del Romanticisme (F.X.von Baader i el darrer Schelling), per tal com en aquestes el coneixement de Déu i de les forces espirituals que són ocultes al món és atès independentment de la revelació, la qual cosa comporta, alhora, un panteisme místico-naturalista o místico-racionalista que no sembla compatible amb la fe.
teologia
Filosofia
Religió
Ciència que tracta de Déu o dels déus.
Inseparable del discurs mític dels poetes grecs antics sovint anomenats els primers teòlegs, el concepte de teologia connota a partir de Plató l’esforç racional en l’estudi del diví, i en Aristòtil equival a la “filosofia primera” o “ciència dels primers principis”, alhora que n'és la culminació, i és ensems l’objecte darrer de tota investigació filosòfica posteriorment hom anomenà metafísica aquesta part de la filosofia l’objecte de la qual transcendeix el món natural, objecte de la física Els darrers anys, enmig de corrents teològics com la teologia de l’alliberament i la teologia feminista…
teodicea
Filosofia
Terme que, en general i etimològicament, significa ‘‘justificació de Déu’’ i que, modernament, designa el tractat filosòfic sobre la divinitat; en aquest segon sentit, la teodicea és considerada com a part de la metafísica, com a continuació i concreció de l’ontologia.
El terme fou posat en circulació per Leibniz, el qual, en ocupar-se de Déu, creia cabdal de fer racionalment compatible l’existència de Déu amb l’existència del mal al món, és a dir, justificar el fet que Déu hagi creat un món on hi ha el mal Els estoics ja havien tractat d’aquest problema, i Epicur havia formulat així l’antinòmia o Déu vol suprimir el mal i no pot, o bé pot fer-ho i no vol, o bé ni vol ni pot, o bé vol i pot Les tres primeres hipòtesis són indignes de Déu, és a dir, incompatibles amb la idea que hom es fa de la divinitat la darrera hipòtesi resta en contradicció amb els fets…
teocentrisme
Filosofia
Religió
Política
Doctrina, concepció o actitud existencial que hom pot caracteritzar pel fet que Déu o el diví són considerats com a centre de tota la realitat, la qual ha d’ésser ordenada en qualsevol dels seus àmbits o aspectes concrets en relació amb aquest centre.
temprança
Filosofia
Cristianisme
En la moral tradicional, una de les quatre virtuts cardinals, que consisteix a moderar el desig de plaers, sobretot els derivats dels sentits, d’una manera especial els de la gola.
judici assertori
Filosofia
En Kant, el judici la modalitat del qual correspon a la categoria d’existència, distinta de la de necessitat.
És el que hom anomena veritat de fet
assentiment
Filosofia
Adhesió de la intel·ligència a una proposició o percepció.
És un acte que forma part del judici, en tant que és reconeixement o acceptació de la veritat enunciada per aquest
arquetip
Filosofia
En la filosofia de Plató, cadascuna de les Idees subsistents, en tant que són models de les realitats terrestres.