Resultats de la cerca

Ensenyà un dualisme còsmic, establint una cadena de daimons intermediaris entre la divinitat transcendent i les criatures Compongué la Doctrina vertadera ~170, on atacà els cristians, la qual fou rebatuda per Orígenes en el seu Contra Cels 246

Després d’haver passat per una fase de radical idealisme fenomenològic, rebutjà 1945 la pretensió husserliana de l' epokhé i s’acostà a Heidegger Escriví, entre altres obres, Zum Problem der ontologischen Erfahrung ‘Sobre el problema de l’experiència ontològica’, 1949, Menschenspiel als Weltsymbol ‘El joc humà com a símbol còsmic’, 1960, Nietzsches Philosophie 1960, Traktat über die Gewalt des Menschen ‘Tractat sobre la força de l’home’, 1974 i els reculls pòstums Nähe und Distanz ‘Proximitat i distància’, 1975 i Sein und Mensch ‘Ésser i home’, 1977

Estudià a Alexandria i, establert a Rodes 101 aC, hi obrí una escola en què foren conreades sobretot la geografia, la física, les matemàtiques i l’antropologia Representant de l’anomenat estoïcisme mitjà, juntament amb el seu mestre Paneci 185-110 aC, heretà d’aquest tendències enciclopèdiques i sincretistes a la barreja d’estoïcisme, platonisme i aristotelisme, hi afegí elements heraclitians, tot concebent el real com a oposició harmònica de contraris en evolució, tant ascendent com descendent, i tipificant en el foc el caràcter dinàmic del procés còsmic Bé que per ell l’home és…

En el decurs de la història tots els pobles han elaborat llurs cosmogonies particulars, inserint-les dins un marc religiós per mitjà de cants rituals i obres poètiques Generalment, hom vinculava l’origen del cosmos amb l’origen de l’home i atribuïa l’un i l’altre a éssers sobrenaturals preexistents o bé a un ordre còsmic general, actiu des del començament del temps i sovint materialitzat per l’oceà primigeni La major part de les cosmogonies antigues parteixen també de l’existència inexplicada del caos, productor de certs gèrmens d’on naixeran determinades estructures, com l’ou…

Doctor en filosofia per la Universitat de Kiel Professor a Hamburg, Giessen, Bochum i Münster En la seva obra hom pot distingir tres períodes El primer se centra en l’estudi de les metàfores, tant del seu significat com de la seva funció, de com aquestes ens forneixen perspectives de sentit i maneres de veure el món i l’home L’obra més significativa d’aquest primer període és Paradigmen zu einer Metaphorologie ‘Paradigmes envers una metaforologia’, 1960 El segon període se centra en l’examen de la idea de modernitat, que Blumenberg du a terme a Die legitimität der Neuzeit ‘La legitimitat de…

La creació, com a tal, s’oposa a tota concepció d’una matèria o qualsevol realitat original, o d’uns elements primigenis, existents des de sempre per ells mateixos per exemple, la matèria eterna, o caos, i els elements o principis originaris, de què parlava la filosofia grega no exclou, però, la possibilitat d’una existència del món des de sempre ab aeterno , posat que aquesta no sigui fonamentada en ella mateixa Dins una ineludible ambigüitat sobre l’abast i el significat mateixos del terme, la idea de creació és present entre els pobles primitius qualsevol realitat tenia el seu origen en…

La reflexió dels antics filòsofs grecs sobre l’espai anà lligada, inicialment, a l’oposició que hom feia entre el ple pléon i el buit kénon , i hom pot polaritzar llurs posicions en les representades per Parmènides el qual, en negar l’existència del no-res, havia de negar la del buit i per Demòcrit que n'afirmava l’existència per tal de justificar la possibilitat del moviment Plató definí l’espai com l’habitacle de les coses creades, i Aristòtil com el lloc on les coses en són particularitzacions Posteriorment hom adoptà una idea relacional de l’espai Teofrast el definia mitjançant la…

La concepció estoica del món com a sotmès a un ordre seminal —en virtut del qual hom pot parlar d’un cert determinisme o fatalisme, bé que de caràcter orgànic i no simplement mecanicista—, reassumida per Plotí —per al qual, a diferència dels estoics, les coses esdevingudes són diferents del que eren com a raons seminals—, perdurà també, corresponentment modificada, en el pensament filosoficoteològic del cristianisme medieval, com és palès sobretot en Agustí d’Hipona Per a aquest, tanmateix, el sentit de les raons seminals no correspon a una interpretació dinàmica i evolucionista del món Déu…

Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…