Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
Estanislau Duran i Reynals
Els germans Duran Reynals: d’esquerra a dreta, Manel, Raimon, Francesc i Estanislau
© Fototeca.cat
Filosofia
Història
Política
Història del dret
Advocat, orador i polític.
Fou conseller i tinent d’alcalde de Barcelona 1934-36 per Acció Catalana Intellectual rellevant, excellí en escrits i dictàmens forenses i en parlaments jurídics i cívics Incorporat al Collegi d’Advocats de Barcelona 1915-50, brillà amb executòria pròpia en una etapa important de la seva collectivitat Publicà, amb Elies Rogent i Massó, Bibliografia de les impressions lullianes 1927 Era fill de l’escriptor Manuel Duran i Duran i germà d’ Eudald , Raimon i Francesc Duran i Reynals
pàtria
Filosofia
Política
Dret
Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part.
El terme és confós sovint amb el d’estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar a l’exacerbació d’un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles Emprat originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat políticament per les seves connotacions bèlliques, totalitàries i racistes
ideologia
Filosofia
Conjunt de conceptes, creences i ideals, d’abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de l’individu i la col·lectivitat.
personalisme
Filosofia
Corrent filosòfic personalista francès, d’inspiració cristiana en general i iniciat vers els anys trenta del segle XX, caracteritzable com a intent de superar alhora l’individualisme i la despersonalització pròpia tant de la societat contemporània com de les tendències totalitaristes que redueixen l’home a pur moment o instrument de la col·lectivitat estatal.
N’és el representant més destacat E Mounier, el qual tipifica les estructures de l’univers personal a partir dels trets següents transcendència del procés de personalització contra l’immanentisme materialista, comunicació interpersonal contra l’individualisme, dialèctica entre interioritat i exterioritat alhora contra l’intimisme i la pura extraversió, distància crítica que possibilita la llibertat contra el determinisme, condicionament de l’opció lliure contra l’abstracció d’una llibertat absoluta, dignitat eminent de la persona contra la reducció d’aquesta a pur mitjà i compromís polític…
Francesc Pi i Margall
Francesc Pi i Margall
© Fototeca.cat
Història
Política
Filosofia
Literatura catalana
Historiografia catalana
Historiador, escriptor, filòsof i polític republicà.
Vida i obra Fill d’un obrer del tèxtil, feu els estudis de grau mitjà al seminari de Barcelona 1831-37 Estudià dret a la universitat i es relacionà amb elements romàntics a través de la Societat Filomàtica 1841, de la qual formà part El 1847 anà a viure a Madrid, on es doctorà Ingressà en el Partit Democràtic el mateix any de la seva fundació 1849 La seva intervenció destacada en la vida política començà durant la revolució del juliol del 1854 A través del full El Eco de la Revolución i, posteriorment amb La Reacción y la Revolución 1854, intentà dotar el moviment revolucionari…
, ,
salvació
Filosofia
Religió
Cristianisme
Estat (conegut generalment com a ofert a l’home, bé que també com a assolible per aquest mateix) en què l’ésser humà —com a individu personal o com a col·lectivitat— ateny la seva plena identitat, alliberat del mal i molt sovint de la mateixa mort i com a transformat —en el món, més enllà d’aquest o juntament amb ell— en la seva pròpia realitat, d’una manera definitiva, sia actualment i de fet o en esperança.
La història comparada de les religions palesa la impossibilitat d’una definició unívoca i rígida de la idea de salvació Així, hom pot distingir, d’una banda, entre les religions anomenades cosmològiques en què és accentuat el caràcter naturalisticobiològic —fertilitat de la terra i del gènere humà, salut, felicitat sexual, etc — del contingut de la salvació, només indirectament o remotament vinculada al fet moral, les religions dites urbanes en què la moral —com a defensa de la societat— és fonament decisiu de la salvació, entesa com a ordre i prosperitat socials la garantia dels quals és el…
déu
Representació romànica de la transcendència i omnipotència de Déu, segons un fresc de Sant Climent de Taüll
© Fototeca.cat
Filosofia
Religió
Nom genèric amb què hom designa l’anomenat ésser suprem, o bé, simplement, cadascun dels éssers sobrehumans que dominen un àmbit determinat de l’àmbit real.
Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…