Resultats de la cerca

És utilitzat especialment en les ciències dites comparades lingüística comparada, estudi comparat de les religions, etc

En aquest sentit l’escepticisme antic o la filosofia de la Illustració són, en certs aspectes, positivistes i ho són també, de fet i per principi, quasi totes les ciències estrictament dites, algunes de les quals són anomenades així ciències positives

Canonitzada per Plotí i el neoplatonisme, la doctrina de l’emanació s’oposa a la de la creació, en el sentit que l’acte d’emanar pressuposa una realitat a partir de la qual és causat el nou ésser En la mesura que no comporta una radical separació entre el diví i l’emanat, l’emanació té una mútua afinitat amb el panteisme, i hom pot dir que, com a sistema, tendeix a suprimir en el real la historicitat i la llibertat pròpiament dites

Contraposat, doncs, a l' objecte , el subjecte s’identifica eminentment bé que no exclusivament amb l’home i, al llarg de la història de la filosofia, és interpretat —com l’home mateix— diversament Així, hom troba des de l’anomenat subjecte empíric , a què hom refereix les sensacions i impressions cognoscitives, sense dir-ne res, tanmateix, sobre la seva natura, fins al kantià subjecte transcendental , en què són situades les dites condicions a priori de possibilitat de tot coneixement i que Kant identifica amb la raó humana en general, passant àdhuc per l’anomenat subjecte…

La història comparada de les religions palesa la impossibilitat d’una definició unívoca i rígida de la idea de salvació Així, hom pot distingir, d’una banda, entre les religions anomenades cosmològiques en què és accentuat el caràcter naturalisticobiològic —fertilitat de la terra i del gènere humà, salut, felicitat sexual, etc — del contingut de la salvació, només indirectament o remotament vinculada al fet moral, les religions dites urbanes en què la moral —com a defensa de la societat— és fonament decisiu de la salvació, entesa com a ordre i prosperitat socials la garantia dels quals és el…

S'oposa tant a vici com, sobretot, a pecat Bé que la virtut, com a actitud, és única, tanmateix afecta, o pot afectar, com a tal, cadascuna de les activitats humanes i cadascun dels objectes o àmbits d’aquest conjunt d’activitats Això explica el fet que ja des de l’antigor hom hagi establert diferents virtuts i que hi hagi uns intents de clarificació i àdhuc de jerarquització Plató distingí tres virtuts cardinals saviesa pràctica o prudència, valor o coratge i temprança, Aristòtil classificà les virtuts en grups diferents pràctiques i teòriques o ètiques i dianoètiques i el platonisme…

La utilització tècnica de la paraula categoria és marcada sobretot per la doctrina d’Aristòtil i de Kant En Aristòtil, les categories són els diferents tipus de predicat que hom pot afirmar d’un subjecte i que corresponen als diferents modes d’ésser de les coses Són, per tant, tema de la lògica i alhora de la metafísica La llista de les categories és un intent de reduir les múltiples maneres de predicar o d’ésser a modes primitius i irreductibles, que són els gèneres suprems Només tenen un nivell de generalitat superior la noció d' ésser i els transcendentals transcendental, atributs…

Estudià a Gouda 1473-76, a Utrecht 1476-78 i a Deventer 1478-84, on conegué l’humanista Rudolf Agricola Orfe, passà a les escoles dels Germans de la Vida Comuna de ‘s-Hertogenbosch, on rebé l’influx pietístic de la devotio moderna Canonge regular de sant Agustí a Stein 1487, hi escriví De contemptu mundi epistola 1521, elogi de la vida monàstica, i hi degué començar l' Antibarbarorum liber 1518 contra el ròssec medieval que l’havia envoltat Ordenat sacerdot el 1492, el 1493 esdevingué secretari del bisbe de Cambrai Era ja un perfecte llatinista, bon coneixedor dels poetes i prosistes de l’…

Fill d’un escultor, Sofròniscos, i d’una llevadora, Fenàrete, la seva figura, difícil de precisar amb objectivitat històrica, és coneguda per pocs testimonis, sovint contraposats el més antic 423 aC és Els núvols d’Aristòfanes, sàtira burlesca després de mort, prolifera la literatura dels diàlegs socràtics , entre els quals cal destacar els Diàlegs de Plató, on és evident la idealització del mestre, les Dites memorables , l' Apologia i el Simposi de Xenofont , on apareix un Sòcrates adotzenat incompatible amb la seva immediata fecunditat, amb la proliferació d’escoles socràtiques, i alguns…