Resultats de la cerca

En el primer cas hom parla d' experiència sensible o externa , el valor de la qual és gairebé negat per l’idealisme, i d' experiència interna o psicològica em el segon cas, la qual comporta alhora una intuïció de la pròpia subjectivitat i una certa elaboració intellectual Mentre l’empririsme fonamenta tot coneixement en l’experiència sensible, el racionalisme li reconeix només una importància relativa, com a condició prèvia i ajut per al pensament pròpiament dit

Kant entengué per coneixement a priori aquell coneixement la forma del qual no depèn de l’experiència, sinó que, al contrari, és condició que possibilita aquesta, i en aquest sentit, lògic i no cronològic, és primer que l’experiència i per això universal i necesari

Tradicionalment hom parla dels cinc sentits vista, oïda, gust, olfacte i tacte o dels sentits corporals és clàssic oposar-los a la consciència, com si fossin realment dues fonts de coneixement o dos modes d’experiència

Les idees i conceptes de la ment deriven, en últim terme, de l’experiència i, en aquest sentit, l’empirisme s’oposa, des d’un punt de vista gnoseològic i epistemològic, al racionalisme, que pretén donar a l’esperit lleis i conceptes propis, sia innats o a priori , i a l’idealisme, que postula una realitat fora de l’abast de la percepció sensorial, al coneixement de la qual hom accedeix per altres vies Per contra, l’empirisme sosté que l’experiència marca els límits del coneixement, més enllà dels quals hom no pot assolir un grau de certesa que pugui considerar-se…

Segons què sigui, doncs, el que hom entengui per immanència, serà més o menys determinat l’àmbit corresponent de la transcendència des de Kant, tanmateix, aquest àmbit pot ésser caracteritzat, d’una banda i genèricament, com l’àmbit de l’anomenada cosa en si l’en si com a contraposat al per a si si, i, d’altra banda i més en concret, com l’àmbit corresponent al món , com a síntesi ideal de tota experiència externa possible, a l' ànima , com a síntesi ideal de tota experiència interna possible, i, sobretot, a Déu , com a síntesi ideal, i suprema, de l’un i l’altra El…

La seva filosofia és denominada empiriocriticisme, o filosofia de l’experiència pura, i vol ésser una recerca rigorosament científica dels caràcters essencials de l’experiència depurada de les suprastructures metafísiques Per arribar a l’experiència pura i trobar els elements originals que precedeixen tota teoria, fa una anàlisi crítica del fet de l’experiència, tenint en compte la relació subjecte-objecte i els condicionaments físics Expressa el seu pensament amb una terminologia nova i elaborada amb vista a construir un llenguatge simbòlic…

S'oposa tant a empíric pel fet que no deriva de l’experiència com a transcendent pel fet que no ultrapassa l’experiència, bé que en sigui condició intrínseca

Fou formulada per Richard Avenarius