Resultats de la cerca

Sovint hom ha identificat, impròpiament, el pirronisme amb l’escepticisme antic prescindint de tendències escèptiques no pirròniques tan importants com les representades per l’Acadèmia mitjana i nova El pirronisme tingué un fort impuls durant els segles XVI, XVII i XVIII, i aquest pirronisme renaixentista i modern ha tingut molta influència damunt la filosofia moderna Influïts pel pirronisme han estat Montaigne, Gassendi, Pascal, Malebranche, entre altres, i hom considera eminentment pirrònic Hume

L’escepticisme sorgí davant la varietat i contrarietat d’opinions sobre els mateixos problemes i com a reacció enfront del dogmatisme Des d’un punt de vista pràctic, representa una negativa a adherir-se a qualsevol opinió determinada i comporta l’adopció, com a única actitud, de l' epokhé L’escepticisme, com a doctrina, fou sistematitzat per primera vegada per Pirró d’Elis, i Arcesilau de Pítana, cap de l’Acadèmia, l’introduí en el platonisme Li donaren de nou un fort impuls Montaigne, al Renaixement, i més tard Hume i Kant

Successor d’Arcesilau en la direcció de l’Acadèmia, fou un dels principals representants de l’escepticisme moderat i l’iniciador de l’etapa de l’Acadèmia Nova En una missió a Roma, féu dos famosos discursos amb arguments contraposats sobre la mateixa qüestió, que tingueren un fort impacte en els romans i suscitaren llur interès per la filosofia Adversari de tot dogmatisme, afirmà que hom no pot distingir d’una manera absoluta entre la veritat i la falsedat, i establí un criteri sobre els graus de probabilitat

Estudià a Alexandria i, establert a Rodes 101 aC, hi obrí una escola en què foren conreades sobretot la geografia, la física, les matemàtiques i l’antropologia Representant de l’anomenat estoïcisme mitjà, juntament amb el seu mestre Paneci 185-110 aC, heretà d’aquest tendències enciclopèdiques i sincretistes a la barreja d’estoïcisme, platonisme i aristotelisme, hi afegí elements heraclitians, tot concebent el real com a oposició harmònica de contraris en evolució, tant ascendent com descendent, i tipificant en el foc el caràcter dinàmic del procés còsmic Bé que per ell l’home és reflex…

Deixeble de Parmènides —amb el qual vers el 450 aC visità Atenes, on produïren un fort impacte— i, segons Aristòtil, creador de la dialèctica, la seva aportació fonamental consisteix en la crítica de les opinions dels adversaris de l’ontologia parmenidiana Zenó comença concedint una hipòtesi, i després en deriva alhora dues conseqüències contradictòries, amb la qual cosa l’adversari ha d’abandonar la seva suposició inicial Dels anomenats arguments o apories de Zenó —dirigits contra la multiplicitat de les coses, per a afirmar la unitat de l’ésser, o contra el moviment, per a…

Es graduà com a medievalista a l’École Nationale des Chartes 1947, i posteriorment fou professor de llengua i literatura franceses a la Universitat d’Indiana, on obtingué el doctorat en història el 1950 Ensenyà, successivament, a les universitats de Duke, Bryn Mawr, Johns Hopkins, l’estatal de Buffalo i, del 1981 fins a la jubilació, a la Universitat de Stanford, Califòrnia La idea central del seu pensament és la mimesi , impuls que modela el desig, matèria primera de l’acció i els pensaments humans Cal entendre la mimesi com una emulació individual i collectiva que crea comunitats i…

Hom desobeeix específicament la llei objecte de les protestes, però sovint també d’altres que els ciutadans acatarien en circumstàncies normals El recurs a la desobediència civil és sempre pacífic i té com a finalitat derogar o canviar la llei considerada injusta, tot forçant l’autoritat a entrar en negociacions o bé a exercir una violència que pot arribar a ésser considerada moralment inacceptable En les democràcies i en els estats de dret els moviments de desobediència civil han d’afrontar dues objeccions principals en primer lloc, la que sosté que, en elegir els seus representants, els…

El 1448 fou cridat a Nàpols per Alfons el Magnànim Protegit pel Panormita, entrà a la seva acadèmia on prengué el nom de Gioviano la presidí a la seva mort i d’ell prengué el nom definitiu, Academia Pontaniana Li fou confiada l’educació del príncep Carles de Viana i d’Alfons, fill de Ferran I de Nàpols Entrà a la secretaria reial Defensà amb la ploma i l’espasa el rei Ferran I en la lluita contra el pretendent angeví 1458-64 i en consagrà les gestes en De bello neapolitano El 1481 acompanyà Alfons a la reconquesta d’Otranto i intervingué en les negociacions amb Venècia 1484 i amb el papa…

Encara que és inspirat en un apòleg oriental, el seu estil és molt més àgil que el del text filosòfic àrab Està escrita en forma de diàleg Exposa les dinou raons segons les quals es demostra la superioritat de l’home sobre els animals, i la refutació de totes dinou per l’ase, excepte la darrera, basada en l’encarnació humana del Fill de Déu Malgrat ésser encara situada dins una òptica fonamentalment cristiana, l’obra presenta un fort to antimonàstic, especialment contra franciscans i dominicans, i un caràcter satíric i burlesc L’original català, imprès a Barcelona el 1509 amb el…

Doctorat en física matemàtica per la Universidad Nacional de La Plata 1952 fou inicialment professor de física teòrica en aquesta universitat 1956-59 i a la de Buenos Aires 1959-66 Derivà després cap a l’epistemologia de la ciència a partir dels problemes d’interpretació de la mecànica quàntica i fou professor de filosofia a la mateixa universitat 1957-63 El 1966 fou nomenat professor de filosofia a la Universitat McGill de Mont-real Quebec, on es jubilà l’any 2009 Exponent d’un racionalisme crític arrelat en l’empirisme, la filosofia analítica i el positivisme lògic, la seva obra és una…