Resultats de la cerca

Vaihinger que reconeix a la ficció una funció positiva pel que fa a l’expressió de judicis correctes sobre la realitat L’ús de les ficcions permet que hom s’adapti al medi

Els seus representants principals són, a Alemanya, A Lange, H Hemolz, A Riehl, les escoles de Marburg H Cohen, P Natorp, E Cassirer i de Baden W Windelband, H Rickert, B Bauch, els relativistes G Simmel, J Volkelt i E Troeltsch i l’empiriocriticisme de R Avenarius i E Mach a França, Ch Renouvier, AA Cournot i els anomenats “crítics de la ciència” J Lachelier, E Boutroux, H Poincaré, P Duhem a Anglaterra, FH Bradley i B Bosanquet i a Itàlia, R Cantoni i A Chiappelli en aquests dos darrers països sempre tingué un caràcter més idealista

Es difongué ràpidament als altres països europeus, constituint un dels moviments ideològics més vigorosos de tota la resta del segle, i es caracteritza per un decidit empirisme segons el qual l’única realitat i l’únic coneixement positius corresponen als fenòmens observables, al qual contribuí tant l’antimetafisicisme de Hume i àdhuc del kantisme, com el progrés enlluernador de les ciències naturals i de la tècnica que és a la base de la consolidació i el desenvolupament de la moderna societat industrial burgeso-liberal Típicament representat per A Comte, iniciador de la sociologia, el…

Són caracteritzables per un comú antiracionalisme i per l’afirmació del paper central que la vida individual humana té en el món Pensadors tan diversos com FNietzsche, Dilthey i H Bergson en són els representants més destacats L’anomenat raciovitalisme d’Ortega y Gasset hi pot ésser també inclòs d’alguna manera

Tot cercant de superar el dualisme cartesià, l’escola subratllà l’aspecte espiritual del món orgànic, dotant la natura d’esperit ànima del món En són representants destacats N Culverwell 1615-50, R Cumberland 1631-1718 i, sobretot, H More 1614-87, R Cudworth 1617-88 i J Smith 1618-52 Fou contra l’innatisme de l’escola que reaccionà enèrgicament J Locke en el seu Essay del 1690

Membre de l’esquerra hegeliana l’òrgan de la qual, el Hallesches Jahrbuch —després Deutsches Jahrbuch —, fundà el 1838, a París conegué H Heine i K Marx, amb el qual publicà el primer i únic número del Deutsch-Französisches Jahrbuch 1844 i a Londres collaborà, el 1849, amb A A Ledru-Rollin, en la formació del Comitè Democràtic Europeu des del 1866 seguí Bismarck Antiidealista, criticà l’especulació romàntica i metafísica i publicà, entre altres obres, Die Platonische Ästhetik 1832, Neue Vorschule der Ästhetik ‘Nova escola preparatòria de l’estètica’, 1837 i Geschichte unserer…

Deixeble de Hans Cornelius, fou el principal promotor de l’escola de Frankfurt, com a director de l’Institut für Sozialforschung 1930-33 i 1954-59 Professà també a la Universitat de Colúmbia Nova York, en exiliar-se a causa del nazisme 1934-50 Culturalment pessimista i políticament progressista, la seva teoria crítica qüestiona l’instrumentalisme de la raó tecnicopositiva occidental, així com el marxisme ortodox i vulgar És autor, entre d’altres, de Studien über Autorität und Familie ’Estudis sobre l’autoritat i la família’, 1936 en collaboració amb H Marcuse i altres, Dialektik…

Com a doctrina fou iniciat per Ch S Peirce, membre, juntament amb W James, del Metaphysical Club de Boston 1872-74 La collaboració d’ambdós i de F C S Schiller en la revista Leonardo 1903-07 féu cristallitzar l’anomenat pragmatisme italià M Calderoni, el jove G Papini i G Vailatti Bé que Peirce intentà de distingir la seva doctrina pragmatisme lògic de les modalitats que aquesta adoptà en James pragmatisme ètic i religiós i Schiller pragmatisme anomenat humanista, amb importants dosis d’irracionalitat i voluntarisme, tanmateix les dues darreres variants no foren sinó aplicació de la primera…

També denominada axiologia , i àdhuc estimativa , la teoria dels valors arrenca del concepte kantià de valor moral echt moralischer Wert i de la doctrina nietzscheana del “canvi de valor de tots els valors” En foren els representants més destacats M Scheler i N Hartmann, els quals recolliren les aportacions prèvies de F Brentano, H Rickert, C von Ehrenfels i, sobretot, A von Meinong, entre altres, i establiren els valors com a objectes en si, ni reals ni ideals, ni objectius ni subjectius, i alhora reals i ideals, objectius i subjectius No són reals ni objectius, en el sentit…

Bé que el terme és molt recent s XVIII, el contingut per ell significat pot ésser trobat en concepcions filosoficoteològiques antigues, tant orientals sobretot a l’Índia com occidentals tanmateix aquest panteisme antic no és identificable del tot amb el panteisme pròpiament dit, típicament modern, car més que identificar Déu i el món pressuposa una unitat prèvia a l’un i a l’altre presocràtics, neoplatonisme, etc El panteisme estricte, que és una modalitat del monisme, pot ésser de dos tipus l’un concep Déu com a única realitat veritable a la qual redueix el món, simple manifestació, emanació…