Resultats de la cerca

Pel fet que Aristòtil el primer a oferir un concepte i un estudi acurats de la potència apliqués també la idea als éssers que no són en moviment, hom ha pogut intentar d’identificar potència amb matèria i acte amb forma i, així, la matèria primera ha estat també anomenada potència pura tanmateix potència i acte comporten un caràcter dinàmic, mentre que matèria i forma expressen més aviat l’aspecte estàtic del real Per a l’escolàstica hi ha dos tipus de potència la potència lògica , o potència objectiva , que correspon a la simple no-repugnància d’una cosa a existir, i la potència real ,…

La potència apetitiva o apetit és pròpia d’aquells éssers que tenen coneixement Com que l’escolàstica distingeix el coneixement sensible i el coneixement intellectual, afirma també l’existència de l' apetit sensible , que té per objecte el bé particular, percebut pels sentits i pot ésser encara apetit irascible o apetit concupiscible, segons que aquest bé presenti o no dificultat, i l' apetit intellectual o voluntat, que té per objecte el bé en ell mateix, aprehès per la intelligència

S'oposa a actual

Té el seu precedent en la noció de ορμἠ, emprada per Aristòtil per a designar aquelles accions que corresponen a un impuls natural, i pels estoics, que la conceptuaren com la capacitat d’esforçar-se o l’impuls generat en la consecució d’un objectiu En la filosofia moderna, tingué un cert relleu en alguns filòsofs d’importància Així, Hobbes l’utilitzà en un sentit mecànic, tot definint-lo com un moviment que es dóna en l’espai i en el temps, mesurable i que en l’home és determinat per la voluntat En Spinoza, constitueix l’esforç del real per a perseverar en l’ésser En els cossos…

Propugnen adés la irracionalitat del real —en el sentit que en fan quelcom d’inaccessible, totalment o parcialment, a la comprensió racional, o estrany a la raó, com és ara un impuls vital—, adés que l’objecte de la fe no és a l’abast de la raó, adés el refús d’un coneixement conceptual a favor d’una altra potència cognoscitiva, com, per exemple, el sentiment

Senyor de Florència Lorenzo I 1469-92 Fill de Piero I de Mèdici, senyor de Florència, i de Lucrècia Tornabuoni, fou, de jove, encaminat cap a l’exercici de la política i cap a les belles lletres A vint anys contragué matrimoni, amb Clarice Orsini Mort el pare 1469, es féu càrrec del govern de la ciutat i de l’estat, juntament amb el seu germà GiulianoI, fins a la mort d’aquest 1478 Aleshores passà a ésser únic regidor de la república, però actuà com un senyor absolut Membre vitalici del potenciat Consell dels Cent, sotmeté la ciutat de Volterra 1472, però, a partir d’aquest moviment, s’…