Resultats de la cerca

Les GUT sorgiren seguint el camí iniciat per la unificació electrofeble , ideada per S Weinberg i A Salam durant els anys seixanta, i que consistia a descriure mitjançant un únic camp les interaccions electromagnètica i feble Una GUT és una teoria que intenta ampliar aquesta unificació electrofeble per tal que també descrigui la interacció forta Les posteriors ampliacions, que haurien d’incloure la descripció de la interacció gravitacional, presenten força dificultats, especialment en la quantificació del camp gravitacional, i hom les emprèn en el marc de teories com la de les supercordes

Es fonamenta en el teorema de Hohenberg-Kohn 1964, el qual demostra que l’energia de l’estat fonamental d’un sistema de fermions és un funcional de la seva densitat i, per tant, no cal tenir en compte totes les variables corresponents a totes les partícules per a determinar-lo Existeix també una teoria per a sistemes amb dependència temporal basada en el teorema de Runge-Gross 1984 Gràcies als refinaments en la construcció dels funcionals de bescanvi i de correlació dels darrers anys, ha estat possible estudiar acuradament l’absorció de llum per molècules i nanoestructures, dinàmiques de…

Estudià a Munic, fou ajudant a les universitats de Göttingen 1921 i Copenhaguen 1922, i professor de física teòrica a l’Eidgenössische Technische Hochschule de Zuric 1928, després a Princeton 1940 i novament a Zuric 1946 S'especialitzà en física atòmica Juntament amb Heisenberg, creà la teoria quàntica dels camps amb Fermi, emeté la hipòtesi d’existència dels neutrins És conegut sobretot pel seu famós principi d'exclusió 1925 Publicà Theory of Relativity 1920 i Quantum Theory 1926, entre altres obres El 1945 li fou atorgat el premi Nobel de física

Publicà, entre altres obres The Kinetic Basis of Molecular Biology 1954, The Theory of Rate Processes in Biology and Medicine 1974 i Deformation Kinetics

Es doctorà en física a la Universitat de Copenhaguen i posteriorment anà a Anglaterra 1911, on treballà amb JJ Thomson al Cavendish Laboratory, a Cambridge, i amb E Rutherford a Manchester El 1920 esdevingué director de l’Institut de física teòrica de Copenhaguen A partir d’una síntesi del model planetari de Rutherford i de la teoria dels quanta de Planck , dissenyà una teoria atòmica que explicava amb força precisió l’espectre atòmic de l’hidrogen àtom de Bohr És també autor del model dit de la “gota líquida” per a explicar les desintegracions nuclears Durant la Segona Guerra…

Professor de la Universitat de Harvard des del 1934, publicà The Theory of Electric and Magnetic Susceptibilities 1932 Considerat el pioner del magnetisme modern, investigà la teoria quàntica aplicada a l’estructura atòmica, i l’estructura electrònica de sistemes magnètics en desordre Compartí el premi Nobel de física del 1977 amb PW Anderson i N Mott

Pertangué al departament atòmic de la Universitat de Princeton 1942-43, collaborà en les investigacions del laboratori nuclear a Los Alamos 1943-45 i contribuí en el desenvolupament de la bomba atòmica El 1965 li fou atorgat el premi Nobel de física, amb JSSchwinger i STomonaga, per llurs treballs sobre electrodinàmica Desenvolupà una teoria de la desintegració beta Escriví, entre altres obres, Quantum Electrodinamics 1961, Theory of Fundamental Processes 1961 i Feynman Lectures on Physics 1963-64

Després de graduar-se a la Universitat de Chicago 1957, es doctorà per la Universitat d’Illinois 1959, on fou professor fins el 1962, i successivament també a les universitats de Pennsilvània 1962-69, Cornell 1969-75, Santa Barbara, Califòrnia 1975-91 i Forida Feu aportacions sobre magnetisme i especialment sobre superconductivitat, camp en el qual establí la teoria BCS, juntament amb John Bardeen i Leon Cooper, amb els quals compartí el premi Nobel de física el 1972 Publicà, entre molts altres treballs, Theory of Superconductivity 1964

Es doctorà el 1932 a la Universitat d’Hamburg Fins el 1941 treballà en aquesta universitat, i després ho féu en l’institut de tecnologia de Hannover fins el 1949, que fou nomenat professor a Heidelberg Els seus estudis sobre l’àtom i les teories que exposà sobre les capes nuclears el conduïren a proposar el seu model nuclear el 1949, establert amb la collaboració de MGoeppert-Mayer i EPWigner Tots tres reberen el premi Nobel de física el 1963 Amb MGoeppert-Mayer publicà Elementary Theory of Nuclear Shell Structure 1955

Fou professor a la Universitat de Princeton EUA des del 1906 i director del departament de física del King's College de Londres 1924-44 Estudià especialment l’emissió electrònica dels metalls incandescents que després fou investigada també per Saul Dushman i donà a conèixer l’equació que duu el seu nom llei de Richardson-Dushman Investigà també l’efecte fotoelèctric i l’espectre molecular de l’hidrogen Publicà The Electron Theory of Matter 1914, The Emission of Electricity from Hot Bodies 1916 i altres obres El 1928 li fou atorgat el premi Nobel de física