Resultats de la cerca

Professor a la Universitat de Chicago des del 1978 Es formà amb David Raup en la utilització de bases de dades per a l’estudi dels patrons d’origen i extinció de les espècies al llarg de la història de la vida i és autor amb ell de la teoria de les extincions massives periòdiques a la biosfera Sepkoski també contribuí a l’establiment dels patrons bàsics de diversitat de les faunes marines al llarg del Fanerozoic, dividint-les en tres parts faunes cambrianes, faunes paleozoiques i faunes modernes

Graduat per la Universitat de Chicago i doctorat per la Universitat de Harvard 1955, fou professor d’aquestes i d’altres universitats És autor de  Principles of Paleontology  1978 i Extinction Bad Genes or Bad Luck  1992 Els anys setanta fou pioner en la utilització dels ordinadors i les bases de dades en l’estudi dels patrons d’origen i extinció de les espècies Amb el seu deixeble John Sepkoski enuncià la seva famosa hipòtesi de Nèmesi, o de les extincions periòdiques a la biosfera Segons Raup i Sepkoski, al llarg de la història de la vida les extincions massives s’han donat amb…

L’estudi de les petjades fòssils ha donat lloc a una branca de la paleontologia, la paleoicnologia, que ha proporcionat informació molt valuosa sobre el comportament dels animals del passat és el cas de les petjades de Laetoli, a Tanzània, gràcies a les quals sabem que ja hi havia homínids bípedes fa prop de quatre milions d’anys, o dels nombrosos rastres de petjades deixades pels grans sauròpodes, per les quals sabem que aquests dinosaures tenien un comportament gregari Els fòssils de les petjades dels vertebrats proporcionen informació bioestratigràfica, paleoambiental, paleotològica, de…

Durant la seva existència acollí la collecció de mamífers fòssils més important de l’estat, i una de les més importants d’Europa, molts d’ells provinents de les conques catalanes, com el Vallès-Penedès i les depressions prepirinenques La seva línia d’investigació se centrà bàsicament en l’estudi de les faunes de vertebrats fòssils terrestres, i entre les troballes més importants destaca la d’un esquelet molt sencer de l’hominoide Dryopithecus al jaciment vallesà de Can Llobateres , que aportà noves dades sobre l’evolució dels primats superiors i dels humans, com posteriorment…

Iniciada per A Pictet Les origines indoeuropéennes , 1859-63, fou continuada per Arbois de Joubainville, Bertoldi, Feits, Fouché, Schrader i Tovar, entre altres

Jesuïta 1899, cursà ciències naturals a la Sorbona i serví com a sanitari a la Primera Guerra Mundial Professor de paleontologia a l’Institut Catholique de París 1922-28, deixà la docència per consagrar-se a la investigació, que inicià viatjant amb EVincent a la Xina, on descobrí vestigis certs de l’home paleolític recorregué una gran part de l’Orient l’Àsia central, l’Índia occidental i septentrional, Birmània, etc i seguí de prop, l’any 1929, el descobriment del sinantrop sinanthropus pekinensis , el caràcter d' homo faber del qual fou el primer a establir Després de la Segona Guerra…

Invertebrats fòssils Nous espècimens de diversos insectes fòssils van ser trobats a jaciments de França, el Líban i Myanmar, i les troballes documenten el comportament que mostren alguns insectes a l’hora de reconèixer, recollir i transportar materials exògens per tal de camuflar-se Aquests exemplars, preservats en ambre del Cretaci mitjà, inclouen el registre més antic conegut de larves de crisòpids, mirmeleònids i redúvids Aquests insectes cretacis empraven una gran varietat de materials, com ara exosquelets d’altres insectes, grans de sorra, pols de sòls, fulles de falguera,…

Invertebrats fòssils Espècimen de Mawsonites spriggi , component de la fauna precambriana de l’Ediacarià, exhibit al Museu de Paleontologia de Munic © Albert Prieto Márquez La fauna de l’Ediacarià conté els organismes multicellulars més antics coneguts 635-542 milions d’anys Tradicionalment, aquests organismes han estat interpretats com a formes marines ancestrals dels animals de l’explosió evolutiva del Cambrià El 2013, però, una nova anàlisi dels sediments que contenen fòssils ediacarians a la Rawnsley Quartzite del sud d’Austràlia indica que els estrats fossilífers ediacarians són…

Durant el Mesozoic, els fòssils de vertebrats marins que s’alimentaven de plàncton es limiten a un grup de peixos del Juràssic anomenats paquicòrmids Aquests animals són osteïctis teleostis primitius i inclouen formes de fins 9 m de llargada, els peixos osteïctis més grans coneguts Noves troballes de fòssils d’aquests peixos a Europa, Àsia i l’Amèrica del Nord indiquen que els paquicòrmids van viure durant un període de com a mínim 100 milions d’anys, des de mitjan Juràssic fins al límit Cretaci-Terciari Els grans vertebrats actuals que s’alimenten de plàncton, com ara les balenes, van poder…

Sota la denominació de dinosaures hom agrupa diversos gèneres que poden presentar grans diferències de pes i talla o que poden ésser bípedes o quadrúpedes, herbívors o carnívors Tenen característiques comunes, com ara petita capacitat craniana, columna vertebral sòlida i lleugera, membres posteriors més desenvolupats que els anteriors, os quadrat fix i dents implantades en alvèols Aparegueren durant el Triàsic i assoliren la màxima importància durant el Juràssic La seva àrea de distribució cobria tots els continents L’extinció dels dinosaures tingué lloc a la fi del Cretaci, durant la…