Resultats de la cerca

Presentaven metamorfosi La semblança entre llur crani i el dels peixos crossopterigis fa que hom consideri aquests com a llurs antecessors Visqueren entre el Devonià i el Triàsic Es divideixen en cinc ordres, segons la natura de les vèrtebres ictiostegals, embolòmers, raquítoms, estereospòndils i seimurimorfs Són considerats com els avantpassats dels rèptils actuals, especialment d’aquells que originaren els mamífers actuals

Pertanyia al grup dels ornitòpodes, que inclou els anomenats “dinosaures amb bec d’ànec” Era bípede i feia uns sis metres de llargada L’estructura de les seves vèrtebres indica que aquest dinosaure no sols podia moure el coll en sentit lateral, sinó que també el podia estirar, com fan avui les girafes quan tracten d’atrapar les fulles més altes dels arbres No obstant això, l’holotip una vèrtebra cervical no és diagnòstic, és a dir, no presenta caràcters propis distintius autapomorfies Cal, doncs, revisar el paratip i el material referit a Pararhabdodon isonensis per a avaluar-ne la validesa…

Bé que els primers representants de l’ordre eren animals allargats, amb aspecte de llangardaix, produïren diverses branques evolutives, algunes amb representants carnívors És característic d’alguns pelicosaures el desenvolupament extrem d’espines per damunt de les vèrtebres, que sembla que servien per a suportar una mena de vela membranosa a la qual hom ha donat diversos significats, però l’aparició de les espines possiblement només era deguda a un creixement inharmònic Dos clases de pelicosaures, els esfenacodòntids i els edafosàurids, es caracteritzaven per presentar vèrtebres amb…

Assolia una llargada mínima de 6 m i es caracteritzava per l’allargament de les espines neurals de dues vèrtebres sacres i la presència d’una filera de petites protuberàncies a l’ulna Hom considera que aquestes protuberàncies eren llocs d’ancoratge d’estructures tegumentàries folliculars, homòlogues a les dels ocells actuals

El material descobert consisteix en un fragment cranial occipital i diversos elements de l’esquelet postcranial axial i apendicular Aquest sauròpode s’identifica perquè té, a les vèrtebres caudals anteriors, neuroapòfisis de contorn lateral arquejat en sentit dorsocaudal i per una relació de 0,5 entre la dimensió anteroposterior de la base neuroapofisial respecte de la seva alçària total Les restes trobades corresponen a un individu de dimensions enormes

La llargada d’aquest dinosaure s’ha estimat en 18 m de i un pes aproximat de 28 tones L’esquelet d’aquest animal és parcialment conegut, representat per una escàpula, ossos de les extremitats anteriors, pubis, isqui, fèmur i diverses vèrtebres caudals Les extremitats anteriors eren només una mica més curtes que les posteriors Les dents es caracteritzaven per ésser relativament amples i haurien estat útils per a menjar les fulles de les coníferes

El registre més tardà d’aquest gènere data del Plistocè superior d’Alemanya A Catalunya, l’espècie Homotherium latidens ha estat trobada al jaciment del Plistocè inferior d’Incarcal Crespià, Pla de l’Estany L’estudi de les insercions musculars a les vèrtebres del coll d’aquest animal indiquen que podia dur a terme moviments complexos, com per exemple flexions i extensions laterals Probablement, aquests moviments eren adaptacions per a la captura de preses de grans dimensions, a les quals mossegaven en diferents parts del cos

Evolutivament, l’iberomesornis se situa entre el primer gènere d’au conegut, l’arqueòpterix, del Juràssic superior, i les aus d’aspecte modern del Cretaci superior com Hesperornis i Ichthyornis Malgrat conservar alguns dels caràcters reptilians que són presents a l’arqueòpterix, l’iberomesornis mostra ja una marcada especialització cap al vol actiu, com ho demostren els dits de les ales, molt reduïts, i la presència d’un veritable pigostil o os caudal, en lloc de les prop de vint vèrtebres lliures de l’arqueòpterix

La descoberta dels arqueòpterixs ha estat molt important des d’un punt de vista evolutiu, per tal com la seva anatomia permet de concloure que amb tota versemblança fou una espècie de transició entre els rèptils i els ocells, puix que té caràcters típics d’ambdós grups Per la forma general, els arqueòpterixs, que tenien les dimensions d’un colom, semblaven clarament ocells Tenien, a més, tot el cos recobert de plomes les impressions de les quals s’han conservat fossilitzades a la cua se n'inserien dues a cada vèrtebra La forma del crani, del pubis, de les clavícules i de les extremitats…