Resultats de la cerca
Es mostren 8 resultats
balboteig
Psicologia
Forma imperfecta i vacil·lant de parlar pròpia dels infants.
El balboteig és previ al llenguatge normal i consisteix a emetre sons onomatopeics espontanis que són més o menys relacionats amb objectes o amb situacions percebudes o que constitueixen un simple joc sonor L’etapa de balboteig, que va aproximadament dels sis mesos a l’any o a l’any i mig, va vinculada amb el desenvolupament sensoriomotor i comença quan l’infant és capaç de controlar els mecanismes de respiració i d’alimentació
egotisme
Psicologia
Mania de parlar de si mateix o d’afirmar la pròpia personalitat.
sentiment
Filosofia
Psicologia
Coneixement immediat no explicable per les soles dades dels sentits, intuïció més o menys confusa que hom no pot justificar racionalment; pressentiment, consciència.
En aquest sentit cal parlar no tant d’una contraposició entre el sentiment i la raó o la voluntat com féu Schleiermacher, com d’una mútua implicació dels àmbits corresponents —la diferència entre els quals potser està en la no-intencionalitat del sentiment—, fins al punt de postular la necessitat d’una metafísica d’aquest
voluntarisme
Filosofia
Psicologia
Doctrina segons la qual la voluntat té una radical primacia per damunt de l’intel·lecte, tant pel que fa a una explicació o fonamentació darrers de l’univers o de la llei moral, respectivament, com pel que pertoca a l’individu humà i a les seves facultats.
Bé que el terme és recent —fou encunyat per FTonnies el 1883 i difós després sobretot per WWundt—, respon a la ja antiga qüestió sobre la relació entre raó pràctica i raó teorètica, i la primacia de l’una o de l’altra determina, respectivament, el voluntarisme i l'intellectualisme D’altra banda, hom pot vincular el primer a una actitud i una cosmovisió de caràcter més radicalment actiu com és el cas del cristianisme davant un tarannà més pròpiament passiu —fatalista— amb què hom pot caracteritzar en general el pensament grec, i en aquest sentit és possible de parlar d’un cert…
mutisme
Psicologia
Actitud adoptada, per motius ètics o per causes patològiques (malaltia mental), consistent a no parlar ni respondre cap pregunta.
desviació sexual
Biologia
Psicologia
Forma de comportament sexual que no coincideix amb la que hom considera més característica d’una espècie determinada amb relació a la reproducció.
És un concepte de difícil precisió, per tal com, en diverses espècies animals, pautes comportamentals d’origen sexual com és ara l’exhibició d’òrgans genitals poden ésser integrades en funcions no sexuals agressives o jeràrquiques i, per tant, no poden ésser considerades com a desviacions tot i que ho puguin semblar En l’espècie humana, la no-adequació dels comportaments sexuals a les pautes més típiques no autoritza a parlar de desviació, atesa la plasticitat comportamental de l’espècie Malgrat tot, hom sol considerar com a desviacions els comportaments que comprometen…
suïcidi
Psicologia
Sociologia
Acció de suïcidar-se, realment consumada o simplement intentada i àdhuc simulada.
Com a fenomen psicòtic —derivat de l’agressivitat i de l’instint de destrucció o de fortes depressions per pèrdua de l’objecte, real o imaginari, que donava sentit a la vida—, el suïcidi pot donar-se dissimuladament sota forma d’accident, per exemple, la sospita del qual porta, en els casos corresponents, a acurades investigacions per part de les societats d’assegurances i pot ésser àdhuc sols aparent per tal de cridar l’atenció, espantar els altres, etc Sociològicament és menys freqüent entre les dones, i tendeix a incrementar-se amb l’edat així mateix, sembla menys freqüent en famílies…
sensació
Filosofia
Psicologia
Impressió causada en el subjecte mitjançant els sentits.
Com a moment primari del procés cognoscitiu, diferent del de la percepció, bé que sovint identificat amb ell, la sensació mai no es dóna en l’home independentment d’aquesta percepció i és alhora ordenat a la mateixa aprehensió intellectual coneixement 2 2 Objecte, en Kant, de l’anomenada estètica transcendental entès el terme estètica en el seu sentit etimològic d' aisthánomai , ‘sentir’, el fet que aquesta sigui una part de la Crítica de la raó pura i, a més, tingui en el temps com a forma pura de la intuïció un vincle inqüestionable amb l' analítica transcendental o exposició de les…