Resultats de la cerca
Es mostren 8 resultats
balboteig
Psicologia
Forma imperfecta i vacil·lant de parlar pròpia dels infants.
El balboteig és previ al llenguatge normal i consisteix a emetre sons onomatopeics espontanis que són més o menys relacionats amb objectes o amb situacions percebudes o que constitueixen un simple joc sonor L’etapa de balboteig, que va aproximadament dels sis mesos a l’any o a l’any i mig, va vinculada amb el desenvolupament sensoriomotor i comença quan l’infant és capaç de controlar els mecanismes de respiració i d’alimentació
egotisme
Psicologia
Mania de parlar de si mateix o d’afirmar la pròpia personalitat.
voluntarisme
Filosofia
Psicologia
Doctrina segons la qual la voluntat té una radical primacia per damunt de l’intel·lecte, tant pel que fa a una explicació o fonamentació darrers de l’univers o de la llei moral, respectivament, com pel que pertoca a l’individu humà i a les seves facultats.
Bé que el terme és recent —fou encunyat per FTonnies el 1883 i difós després sobretot per WWundt—, respon a la ja antiga qüestió sobre la relació entre raó pràctica i raó teorètica, i la primacia de l’una o de l’altra determina, respectivament, el voluntarisme i l'intellectualisme D’altra banda, hom pot vincular el primer a una actitud i una cosmovisió de caràcter més radicalment actiu com és el cas del cristianisme davant un tarannà més pròpiament passiu —fatalista— amb què hom pot caracteritzar en general el pensament grec, i en aquest sentit és possible de parlar d’un cert voluntarisme —no…
sentiment
Filosofia
Psicologia
Coneixement immediat no explicable per les soles dades dels sentits, intuïció més o menys confusa que hom no pot justificar racionalment; pressentiment, consciència.
En aquest sentit cal parlar no tant d’una contraposició entre el sentiment i la raó o la voluntat com féu Schleiermacher, com d’una mútua implicació dels àmbits corresponents —la diferència entre els quals potser està en la no-intencionalitat del sentiment—, fins al punt de postular la necessitat d’una metafísica d’aquest
mutisme
Psicologia
Actitud adoptada, per motius ètics o per causes patològiques (malaltia mental), consistent a no parlar ni respondre cap pregunta.
desviació sexual
Biologia
Psicologia
Forma de comportament sexual que no coincideix amb la que hom considera més característica d’una espècie determinada amb relació a la reproducció.
És un concepte de difícil precisió, per tal com, en diverses espècies animals, pautes comportamentals d’origen sexual com és ara l’exhibició d’òrgans genitals poden ésser integrades en funcions no sexuals agressives o jeràrquiques i, per tant, no poden ésser considerades com a desviacions tot i que ho puguin semblar En l’espècie humana, la no-adequació dels comportaments sexuals a les pautes més típiques no autoritza a parlar de desviació, atesa la plasticitat comportamental de l’espècie Malgrat tot, hom sol considerar com a desviacions els comportaments que comprometen…
suïcidi
Psicologia
Sociologia
Acció de suïcidar-se, realment consumada o simplement intentada i àdhuc simulada.
Com a fenomen psicòtic —derivat de l’agressivitat i de l’instint de destrucció o de fortes depressions per pèrdua de l’objecte, real o imaginari, que donava sentit a la vida—, el suïcidi pot donar-se dissimuladament sota forma d’accident, per exemple, la sospita del qual porta, en els casos corresponents, a acurades investigacions per part de les societats d’assegurances i pot ésser àdhuc sols aparent per tal de cridar l’atenció, espantar els altres, etc Sociològicament és menys freqüent entre les dones, i tendeix a incrementar-se amb l’edat així mateix, sembla menys freqüent en famílies…
sensació
Filosofia
Psicologia
Impressió causada en el subjecte mitjançant els sentits.
Com a moment primari del procés cognoscitiu, diferent del de la percepció, bé que sovint identificat amb ell, la sensació mai no es dóna en l’home independentment d’aquesta percepció i és alhora ordenat a la mateixa aprehensió intellectual coneixement 2 2 Objecte, en Kant, de l’anomenada estètica transcendental entès el terme estètica en el seu sentit etimològic d' aisthánomai , ‘sentir’, el fet que aquesta sigui una part de la Crítica de la raó pura i, a més, tingui en el temps com a forma pura de la intuïció un vincle inqüestionable amb l' analítica transcendental o exposició de les…