Resultats de la cerca
Es mostren 2353 resultats
el Puig
Poblat prehistòric
Poblat ibèric del terme d’Alcoi (Alcoià), excavat parcialment per V.Pascual i M.Tarradell (els materials són al Museu Camil Visedo d’Alcoi).
Fou edificat sobre un poblat del bronze valencià i tingué vida durant els s V-IV aC Conserva en bon estat una part del recinte emmurallat
vomitori
Teatre
En els teatres i amfiteatres romans, cadascuna de les portes (en llatí vomitoria) obertes damunt la càvea que donaven accés a les grades.
volitiu | volitiva
Gramàtica
Dit de la forma o construcció verbal que expressa la voluntat del subjecte: Faci’s la vostra voluntat, anem!, som-hi!.
oració temporal
Gramàtica
Modalitat d’oració subordinada que té la mateixa funció que exerceix un adverbi de temps en l’oració simple (Així que puguis, avisa’m. No s’ho creia fins que el va veure).
Les oracions temporals poden indicar simultaneïtat, anterioritat, posterioritat o reiteració d’accions respecte a les que expressa el verb de l’oració principal Són introduïdes mitjançant les conjuncions o locucions conjuntives temporals quan, així que, mentre, mentre que, llavors que, tan aviat com, tot seguit que, des que, d’ençà que, cada vegada que, sempre que, abans que, després que, fins que
plural
Gramàtica
Dit de la realització del morfema gramatical nombre que representa més d’una entitat individualitzada, en oposició al singular, que en representa una de sola.
El català forma el plural dels substantius i dels adjectius afegint, generalment, una s al singular fill fills, blanc blancs, pare pares, feble febles Els acabats en a àtona la canvien en es casa cases Els acabats en vocal tònica afegeixen ns mà mans, rodó rodons En són excepció, que formen el plural només amb s lilà, mamà, mannà, paixà, papà, rajà, sofà, tarannà, xa, bebè, cafè, canapè, comitè, crepè, cupè, fe, mercè, oboè, rapè, te, tupè, vostè, abonaré, calé, clixé, consomé, jaqué, pagaré, peroné, puré, quinqué, ximpanzé, bisturí, esquí, frenesí, fricandó, landó, rondó, bambú, cautxú,…
subjecte
Gramàtica
Element sintàctic essencial de tota oració que designa tot allò de què hom pot dir alguna cosa, anomenada predicat, l’altre element sintàctic també essencial de l’oració.
El subjecte fa o suporta l’acció del verb, nucli del predicat El nucli del subjecte pot ésser un nom substantiu, un mot substantivat o un pronom, que poden dur complements o no, i concerta amb el verb mitjançant els morfemes verbals de persona i nombre El subjecte pot no ésser explícit en una oració impersonal i en aquelles oracions en què fàcilment se sobreentengui predicat En gramàtica moderna el subjecte és anomenat també sintagma nominal
teatrologia
Teatre
Disciplina crítica encarregada d’examinar el fet teatral en la seva globalitat i d’estudiar l’espectacle en totes les seves formes i aspectes.
Una disciplina que, a més a més, reivindica la seva autonomia metodològica i analítica
teatre document
Teatre
Terme sorgit a Alemanya per a definir el teatre d’informació i denúncia dels anys seixanta, que segueix el model del teatre polític i d’agitació dels anys vint (Erwin Piscator).
Tracta temes historicopolítics amb una finalitat crítica i utilitza materials documentals com fotografies, pellícules, articles de premsa, estadístiques, etc En principi no inclou la ficció
teatralitat
Teatre
Concepte que designa tot allò que, en la representació o en el text dramàtic, és específicament teatral.
En la definició de RBarthes, la teatralitat és “el teatre menys el text, és una espessor de signes i de sensacions que es construeix en escena a partir de l’argument escrit és aquesta mena de percepció ecumènica d’artificis sensuals, gests, tons, distàncies, substàncies, llums, que submergeix el text en la plenitud del seu llenguatge exterior”
moralitat
Teatre
Gènere teatral que s’estengué per Europa durant el segle XV caracteritzat per l’aparició de personatges al·legòrics i per la finalitat edificant.
Hom en troba les mostres més representatives a Anglaterra amb els morality play The Castle of Perseverance 1425 i Everyman c 495 En la dramatúrgia catalana hom pot considerar moralitats la Representació de la Mort c 1550, la Consueta del Juí i la Consueta dels Set Sagraments , totes tres de procedència mallorquina i copiades en manuscrits del s XVI