Resultats de la cerca

Ha imposat els titelles com un art majoritari i interdisciplinari amb tècniques diverses de tot el món A més de la manipulació dels objectes escènics, els seus muntatges recolzen en la música, la tria dels materials i la desconcertant organització de l’espai, on es barregen actors reals i titelles El 1968 creà la Compagnie Philippe Genty Entre les seves produccions hom pot esmentar Rond comme un cube 1982, Sigmund’s Follies 1983, Désirs Parades 1986, Dérives 1989, Ne m’oublie pas 1992 i Voyager immobile 1995, Passagers clandestins 2001, Zigmund Follies 2001, Ligne de fuite 2002 i La fin des…

D’ençà del 1925 s’installà a Madrid i fou la intèrpret de revista més destacada de la postguerra La seva creació més famosa fou Las Leandras

Alumne de l’Accademia di Brera de Milà, estigué fortament influït pels pintors venecians del segle XVI Fou conegut principalment per haver repensat l’espai escènic en termes radicals a la fi de la dècada de 1960 Veié en la poesia el veritable sentit de l’escenografia, reflex d’una societat visual, i utilitzà obres d’art funcionals per a elaborar la posada en escena, negant el caràcter efímer dels decorats Des del 1956 fins al 1958 treballà com a figurinista i, a partir del 1958, com a escenògraf en diversos muntatges de Giorgio Strehler al Piccolo Teatro de Milà També treballà, entre d’altres…

El seu “teatre estrany”, tal com és definit en el món anglosaxó, és una combinació d’escenografia, acció i efectes òptics i sonors Les seves obres eviten qualsevol trama, argument, caràcters o emocions Cal destacar-ne Angelface 1968, Classical Therapy or, a Week under the Influence 1973, Hotel for Criminals 1975, Book of Esplendors 1978, Reverberation Machines 1985 i Unbalancing Acts 1992 Ha recollit les seves darreres obres, estrenades la majoria amb el seu grup Ontological-Hysteric Theatre, en els volums My Head Was a Sledgehammer Six Plays 1995 i Paradise Hotel and Other Plays 2001 No-Body…

Germana d' Emili Fàbregas Inicià la seva carrera artística com a actriu, formant part de companyies notables que actuaren a Madrid, Barcelona i per províncies Retirada del teatre, als anys cinquanta estrenà, com a autora, comèdies en català i castellà com Lección de amor 1954, Un pas en fals 1959, premi Festa o Sólo tú Edità altres obres com Fill meu 1954 També havia treballat com a dobladora i directora de doblatge

Format a l’Institut del Teatre de Barcelona, ha estudiat també amb Carlos Gandolfo, Sanchis Sinisterra i Pierre Chabert Membre fundador de la Sala Beckett, es formà com a autor als Tallers de Dramatúrgia de Sanchis Sinisterra Amb l’obra  Sara i Simon , estrenada al Festival de Manizares Colòmbia 1994 Obtingué el Premi de la Crítica al millor text teatral del 1996 El mateix any estrenà Platón ha muerto al XXVII Sitges Teatre Internacional El 1998 presentà Strip-tis , on cinc amigues celebren el comiat de soltera d’una d’elles S’ha dedicat sobretot a la direcció d’escena La presa 1999, premi de…

Ha demostrat la seva versatilitat en muntatges com Las lágrimas amargas de Petra von Kant 1984, de Rainer Werner Fassbinder, Ay, Carmela , de Josep Sanchis Sinisterra, La zapatera prodigiosa 1994, de Federico García Lorca i Después de la lluvia 1996, versió castellana de l’obra de Sergi Belbel

Influït per la reflexió sociològica sobre el poder del llenguatge, sobretot per Foucault, Barthes i Lacan, fundà el Théâtre du Quotidien i passà després al Théâtre National de Strasbourg Els seus primers títols més importants són Comboi 1980, El Sisisi 1986, Sit venia verbo 1988 i Feroe, la nuit 1989 Els anys noranta muntà obres de Schönberg Pierrot Lunaire , 1992 i WolfgangRihm Jakob Lenz , 1993, com també obres pròpies Aujourd’hui , 1991 Lumières I et II , 1995, en collaboració amb GLavaudant, J-CBailly i J-FDuroure Imprécation IV , 1996 Entre els seus darrers treballs, cal esmentar la…

El 1978 rebé el Premio del Espectador y la Crítica Collaborà en tots els muntatges d’Adolf Marsillach per a la Compañía Nacional de Teatro Clásico i creà una sèrie d’espais escènics que van des de l’abstracció sintètica d' El médico de su honra 1986 i 1994, de Calderón, o de La Celestina 1988 fins a la brillantor barroca i l’esclat lluminós de Don Gil de las calzas verdes 1994, de Tirso de Molina

Vida Després de la guerra civil fou destinat a Zamora, on collaborà en una emissora local amb monòlegs humorístics El 1941 s’inicià com a periodista, dibuixant i escriptor humorístic quan Miguel Mihura, Edgar Neville i Conchita Montes li facilitaren l’entrada al setmanari La Codorniz Traslladà el seu sentit de l’humor a la ràdio i a les sales de festa, tot innovant els monòlegs tradicionals amb la invenció d’un peculiar telèfon des del qual bastia caricatures d’estaments sovint intocables com l’exèrcit o la guerra El 1952 estrenà la comèdia musical Tengo "momia" formal , escrita amb Eduardo…