Resultats de la cerca

Fou un dels fundadors de la “Nouvelle Revue Française” El 1913 fundà el Théâtre du Vieux Colombier, que funcionà fins el 1914 i del 1920 al 1924 L’any 1917 anà als EUA Des del 1924 féu tournées amb els seus actors " les copiaux " i cercà el contacte amb públics populars Creà el Théâtre de la Sincérité, basat en el despullament escenogràfic i en la disciplina dels actors al servei del text, amb la intenció de superar el naturalisme i el simbolisme anteriors i de combatre el teatre de bulevard Com a teòric, escriví Études d’art dramatique 1924, Souvenirs du Vieux Colombier 1931, Le Théâtre…

Atacà Molière a Le portrait du peintre 1663, i polemitzà amb Boileau a La satire des satires de MBoileau 1669 És autor, també, de Le mercure galant 1683 i Ésope à la cour 1711

Estudià al centre d’art i disseny Escola Massana i el 1993 debutà com a escenògrafa teatral en collaboració amb Max Glaenzel, amb el qual ha continuat collaborant, amb el muntatge de la companyia Rebeca de Winter Yvonne, princesa de Borgonya , de Witold Gombrowicz, dirigit per Josep Maria Mestres Els seus treballs s’han vist regularment a la Sala Beckett, el Teatre Nacional de Catalunya o el Teatre Lliure en obres dirigides per Sergi Belbel, Àlex Rigola, Carlota Subirós, Toni Casares o Roger Bernat Destaquen Dissabte, diumenge i dilluns , d’Eduardo de Filippo, Les falses…

Estudià al centre d’art i disseny Escola Massana i el 1993 debutà com a escenògraf teatral, en collaboració amb Estel Cristià, amb qui conitnua collaborant, amb el muntatge de la companyia Rebeca de Winter, Yvonne, princesa de Borgonya , de Witold Gombrowicz, dirigit per Josep Maria Mestres Els seus treballs s’han presentat regularment en teatres com la Sala Beckett, el Teatre Nacional de Catalunya o el Teatre Lliure, en obres com Dissabte, diumenge i dilluns , d’Eduardo de Filippo, amb direcció de Sergi Belbel 2003 Ròmul El Gran de Friedrich Dürrenmatt, amb direcció Carles…

Doctor en Literatura Moderna per la Universitat Paul Valéry de Montpeller, es formà com a actor al centre René Simon i a l’Escola Internacional Jacques Lecoq de París Entre 1989 i 1992 treballà al Centre Dramàtic Nacional de Borgonya, a Dijon Fou redactor en cap de la revista Les Cahiers de Prospero especialitzada en l’escriptura teatral contemporània És autor, entre d’altres, de Ruptures 1981, Vie et mort de Pier Paolo Pasolini 1984, Croisades 1988, Iphigénie ou le Péché des dieux 1991, Medee Black 1992, Les deux terres d’Akhenaton 1994, Zoo de nuit 1997, Faits divers 1998 i Saintes familles…

Després de cursar estudis de magisteri i de teatre a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i als Estudis Nous de Teatre, es llicencià en art dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona 1978, on fou professor d’interpretació i tallers 1977-2008 El 1967 fundà el Grup de Teatre Vermell × 4 i entre el 1972 i el 1996 formà part, i fou el cap visible, de la companyia La Gàbia Teatre de Vic, amb la qual ha intervingut en més de quaranta espectacles com a actor o director, entre els quals destaquen Invents a dues veus , de RDubillard 1987, i Sr Picasso C/Montcada 15-17 Barcelona 3 , dirigits per…

S’inicià com a director d’escena amb els muntatges de Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos 1974 i Nocturn per acordió 1975, dos espectacles a partir de textos de J Salvat-Papasseit de la companyia Dagoll Dagom Els anys 1977 i 1978 dirigí dos èxits seguits que consolidaren la seva carrera No hablaré en clase , de J Parramon i el mateix Joan Ollé, i Quan la ràdio parlava de Franco , de JM Benet i Jornet i Terenci Moix Entre els muntatges que dirigí els anys vuitanta cal esmentar Els pledejaires 1983, de J Racine Crímenes y locuras del traidor Lope de Aguirre…

A Grècia, els primers teatres foren construïts de fusta, d’una forma molt rudimentària A partir del s IV aC hom començà a construir-ne de pedra, tot excavant un semicercle en un pujol Les tres parts principals del teatre eren les grades κοίλα, reservades al públic, que envoltaven en uns dos terços l’orquestra ορχ`ηστρα, en forma circular, reservada a les evolucions del cor Tangent a ella s’aixecava l’escena, la part més avançada de la qual, una plataforma rectangular anomenada λογεῖον o prosceni, era reservada a la representació El fons d’aquest prosceni era limitat per un mur σκηνh amb…