Resultats de la cerca

Fou un dels fundadors de la “Nouvelle Revue Française” El 1913 fundà el Théâtre du Vieux Colombier, que funcionà fins el 1914 i del 1920 al 1924 L’any 1917 anà als EUA Des del 1924 féu tournées amb els seus actors " les copiaux " i cercà el contacte amb públics populars Creà el Théâtre de la Sincérité, basat en el despullament escenogràfic i en la disciplina dels actors al servei del text, amb la intenció de superar el naturalisme i el simbolisme anteriors i de combatre el teatre de bulevard Com a teòric, escriví Études d’art dramatique 1924, Souvenirs du Vieux Colombier 1931, Le Théâtre…

Format a Grenoble i a Pàdua dins la tradició de la commedia dell’arte i la màscara, el 1952 fundà amb GStrehler i PGrassi el Piccolo Teatro di Milano El 1956 creà a París la seva famosa escola internacional de mim i de teatre, que deixa enrere l’austeritat anterior de mims com Copeau i Dasté per treballar situacions on predomina més la psicologia i també diferents estils teatrals, així com el so, la paraula i la llum El 1958 creà la seva companyia i collaborà amb el Théâtre National Populaire de Vilar, la Comédie-Française i, a partir del 1969, amb el Consell d’Europa Des del mateix any…

Fill de Paul Bernard Conreà el drama sentimental en Le feu qui reprend mal 1921, Martine 1922, Nationale 6 1935, Notre-Dame d’En-Haute 1951, etc Escriví també narració i llibres de records

De família de músics, com a actor se centrà inicialment en el teatre, i formà part de la companyia d’avantguarda Théâtre de Babylone, gestionada com a cooperativa obrera Debutà en el cinema el 1945, i actuà en papers poc rellevants fins el film  Le mépris 1963, de Jean-Luc Godard, amb el qual obtingué reconeixement Des d’aleshores es convertí en un dels actors més sollicitats del cinema europeu, especialment francès i italià Interpretà sovint personatges intrigants, tèrbols, sensuals i al límit de l’alienació Contribuïren especialment a la seva projecció els films dirigits per Marco Ferreri…

S’inicià el 1946 amb La maison sous la mer de Henri Calef Destacà a Les amants de Vérone  1948, de Jacques Prévert i A Cayatte Més tard protagonitzà, entre d’altres,  Montparnasse 19 1957, de Jacques Becker  La dolce vita 1959 i 8 1 / 2   1962, de Federico Fellini  Lola 1960, de Jacques Demy  Un homme et une femme 1966, Globus d’Or a la millor actriu dramàtica i premi BAFTA a la millor actriu i les seqüeles  Un homme et une femme vingt ans déjà 1985 i Les plus belles années d’une vie 2019, de Claude Lelouch Un soir, un train 1968, d’André Delvaux …

Deixeble de Jacques Copeau , fou director de la Comédie des Champs-Elysées i de l’Athénée Es revelà un director i un actor renovador i intelligent, sobretot en les seves interpretacions dels clàssics i en la seva collaboració amb Giraudoux

Aparegué a mitjan s XVIII, i consistia en la declamació del text sobre un fons musical instrumental L’obra més característica d’aquest gènere és Pygmalion 1762, de Jean-Jacques Rousseau, que fou interpretada per tot Europa i influí sobre JABenda Alguns compositors romàntics l’utilitzaren com a procediment La seva penetració als Països Catalans tingué lloc a la primeria del s XIX, com una avançada del drama romàntic, a partir de texts de Kotzebue, Ducange, Delavigne, Jephson, etc, traduïts al castellà Antoni de Gironella n'escriví uns quants, també en castellà Cristina o el…

De jove participà en un quartet de jazz i formà una parella de pallassos Més tard estudià a l’escola de Jacques Lecocq Treballà al Piccolo Teatro de Milà —per formar una escola de mim— i a les companyies de Dario Fo A més d’espectacles del tipus one man show és autor, entre d’altres, de Teatre de Màscares i Moviment amb Cee Booth, 1969, Lavora, lavora che domani e domenica 1972, Síndola, Opera solo amb Philipe Capdenat, 1975 i El mosquit ditiràmbic A Catalunya ha presentat El bufó 1977, que recull experiències anteriors, L’aperitiu amb Carles Santos, 1979, Dansa per a un moment de silenci…

Visqué a París des d’infant Després la Segona Guerra Mundial inicià la trajectòria com a actriu i començà a relacionar-se amb els ambients artístics i intellectuals de París Portà una existència bohèmia i conegué Sartre, Simone de Beauvoir, Camus, Merleau-Ponty, Boris Vian i altres intellectuals que determinaren la seva trajectòria Es convertí, per la proximitat amb aquests ambients, la seva joventut i les seves inquietuds, en una musa de l’ existencialisme El 1949 debutà com a cantant de cabaret interpretant poemes i cançons d’autors com ara Jacques Prévert, Raymond Queneau, Françoise…

Doctor en Literatura Moderna per la Universitat Paul Valéry de Montpeller, es formà com a actor al centre René Simon i a l’Escola Internacional Jacques Lecoq de París Entre 1989 i 1992 treballà al Centre Dramàtic Nacional de Borgonya, a Dijon Fou redactor en cap de la revista Les Cahiers de Prospero especialitzada en l’escriptura teatral contemporània És autor, entre d’altres, de Ruptures 1981, Vie et mort de Pier Paolo Pasolini 1984, Croisades 1988, Iphigénie ou le Péché des dieux 1991, Medee Black 1992, Les deux terres d’Akhenaton 1994, Zoo de nuit 1997, Faits divers 1998 i…