Resultats de la cerca

De família jueva, canvià de cognom durant la Segona Guerra Mundial, en la qual participà a la resistència Després d’estudiar arts decoratives, esdevingué alumne de Charles Dullin i d’Étienne Decroux Del 1946 al 1949 formà part de la companyia Renaud-Barrault, i tot seguit s’especialitzà en el mim Creà el personatge de Bip, el qual barrejava una sensibilitat romàntica amb situacions tràgiques Produí espectacles de one-man-show i mimodrames Es féu cèlebre amb una sèrie d’espectacles com Le manteau 1951, Pantomimes 1954, Le petit cirque 1958, Paris qui rit, Paris qui pleure 1959, Don Juan 1964,…

Autor de peces evasives on es barreja la comicitat amb la melangia Es revelà amb Voulez-vous jouer avec môa 1923 seguiren, entre d’altres, Jean de la lune 1929, Patate 1957 i L’idiote 1960, i La Débauche 1973 Fou membre de l’Académie Française 1959

Descriví amb un humor escèptic la societat i els sentiments contemporanis Escriví, entre d’altres, les novelles La table aux crevés 1929 i La jument verte 1933 La seva sàtira es convertí en gràcia ingènua amb el recull per a infants Contes du chat perché 1934 Entre les seves comèdies cal destacar La tête des autres dues versions, 1952 i 1959 També féu guions per al cinema

El seu nom estigué lligat al de Marcel Carné, per a qui realitzà les millors interpretacions a Le jour se lève 1939, Les enfants du paradis 1944 i Les visiteurs du soir 1942

Es formà a Berlín i a París i collaborà amb els avantguardistes Realitzà la part millor de la seva obra amb Marcel L’Herbier Feu Mathias Pascal , 1925, Alberto Cavalcanti, Bertolt Brecht i Carl Dreyer Dies irae , 1943, i Ordet , 1955

Més que per les comèdies Coeur à gauche 1929, Un ange passe 1943, etc, és conegut per les seves interpretacions teatrals en obres d’Albert Camus, Jean-Paul Sartre, Jean Anouilh i altres dramaturgs francesos Debutà al cinema l’any 1925 i hi destacà pels films amb Marcel Carné Quai des brumes , 1938, René Clair Porte des Lilas , 1957 i Georges Franju La tête contre les murs , 1953, i Les yeux sans visage , 1959

Passà a França el 1939 Debutà el 1942 estrenà obres de Camus Le malentendu , 1943, de qui fou la companya sentimental, Sartre Le diable et le bon Dieu , 1951, Anouilh, etc Del 1952 al 1954 treballà a la Comédie Française, i després passà al Théâtre National Populaire Després del 1975 treballà ocasionalment a l’Estat espanyol Interpretà també diversos films, entre els quals Les Enfants du Paradis 1958, de Marcel Carné i Orphée 1949, de Jean Cocteau El 1980 publicà les seves memòries Résidente privilégiée

Estudià mim i pantomima a l’Institut del Teatre i, després de fer teatre al carrer i d’actuar al Teatre Llantiol, on realitzà l’espectacle Tira’t de la moto , l’any 1988 s’incorporà a Els Joglars, on romangué fins el 1993 Amb aquesta companyia participà en els espectacles Yo tengo un tío en América i Columbi lapsus Posteriorment, actuà a les ordres de directors com Lluís Pasqual Roberto Zucco , 1993 Tot esperant Godot, 1999, Ariel García Valdés Lear o l’actriu 1996, Calixto Bieito Amfitrió , 1995, Àlex Rigola Suzuki I i II , 2001 o Lluís Homar, director i coprotagonista d’ Adreça…

El 1954 debutà a la Comédie Française i l’any següent ho feu al cinema És especialment remarcable el seu treball amb Claude Lelouch , del qual protagonitzà moltes pellícules Hom pot destacar de la seva abundant filmografia Rocco e i suoi fratelli 1960, de Luchino Visconti La donna scimmia 1963, de Marco Ferreri Le belle famiglie 1964, d’Ugo Gregoretti Trois chambres à Manhattan 1965, de Marcel Carné Vivre pour vivre 1967, de Claude Lelouch Un homme qui me plaît  1969, de Claude Lelouch Traitement de shock 1972, d’Alain Jessua Les Feux de la Chandeleur 1972, de Serge Korber…

Solia tenir poques escenes i pocs personatges i no hi havia intervenció del cor l’estructura, segons sembla, fou creada per Sofró de Siracusa segle V aC són conservats fragments de mims seus i d’Herodes, entre els grecs, i de Dècim Laberi i Cneu Matius, entre els romans El caràcter satíric que tenia entre els grecs esdevingué grotesc amb els romans Representava sàtires polítiques, religioses, de costums o paròdies literàries, amb acompanyament de cant Similar a l'atellana en molts aspectes tipus característics, diàlegs enginyosos, etc, se'n diferenciava en la manca d’ús de màscares i en el…