Resultats de la cerca

Com la poesia èpica, el teatre èpic adopta una forma narrativa, contràriament a allò que s’esdevé en el teatre tradicional Bertolt Brecht en fou el teoritzador i l’instigador principal recolzat en la tradició teatral alemanya, fonamentalment en l’obra dramàtica de Georg Büchner, i després d’haver collaborat en el Teatre Polític de Piscator, sentí la necessitat d’impulsar un moviment teatral adequat a la societat industrialitzada del s XX La recerca de Brecht començà amb les anomenades peces didàctiques i llur confrontament amb el públic, i culminà amb les seves obres posteriors, on ja era…

Tracta temes historicopolítics amb una finalitat crítica i utilitza materials documentals com fotografies, pellícules, articles de premsa, estadístiques, etc En principi no inclou la ficció

El 1920 rebé el títol de Royal Hi han estat vinculades figures de gran renom, com Vivien Leigh i Charles Laughton

La característica principal del teatre postdramàtic és que el text deixa de ser un element preponderant del plantejament estètic per a englobar-se com un element més de l’entramat teatral En el seu treball Postdramatisches Theater 1999, Lehmann feia una anàlisi de les tendències estètiques innovadores sorgides al final del segle XX, entenent-les en la seva diversitat, però observant-hi un denominador comú en la rellevància de la consciència performativa per sobre del tradicional predomini textual El terme ha gaudit d’un gran èxit entre la crítica teatral posterior, alhora que ha estat molt…

A tretze anys començà a actuar en una companyia teatral, i, tres anys després, s’incorporà a la companyia de Matías Colsada com a professional El 1956 féu el seu primer paper protagonista i adoptà el pseudònim pel qual fou coneguda A partir de la segona meitat dels anys cinquanta aconseguí una gran popularitat en el teatre de Madrid com a intèrpret de papers còmics en comèdies i revistes de la companyia de Colsada, sobretot els anys vuitanta en obres com  Vaya par de gemelas , El último tranvía per la qual aconseguí el premi Fotogramas de…

Fou deixeble, a Barcelona, de l’escultor Josep Llimona, i residí uns quants anys a Xile Autor del Crist del pas monumental de la seu d’Osca  Com a autor de teatre, destaca per l’estrena i la publicació de diverses obres de caràcter popularitzant i d’intenció humorística, com El pes de la raça 1922 i La pubilla 1936, a més del poema dramàtic El flagell s d La seva filla , Roser Coscolla i Ferrer Barcelona 1903 – Granollers 1991 fou actriu de cinema El padre Juanico, 1922, adaptació de Mossèn Janot, de Guimerà i de teatre, i actuà sobretot al teatre Romea des dels anys…

Les seves obres se situen dins el corrent expressionista que triomfava en els escenaris nord-americans dels anys vint Cal destacar-ne The Adding Machine 1923, Street Scene 1929, amb la qual obtingué el premi Pulitzer, See Naples and Die 1929 i We, the People 1933, sobre la depressió dels anys trenta

Es destacà en els films musicals De les comèdies dels anys trenta, en les quals fou “parella ideal” amb Ginger Rogers Top Hat, , 1935, entre d’altres, passà al nou estil de Stanley Donen, Charles Walters i molt assenyaladament de Vincente Minnelli A partir dels anys seixanta intervingué en alguns films no musicals i en nombrosos espectacles de televisió

D’una família de samurais, serví un cortesà de Kyoto fins a 20 anys Decidí de dedicar-se al teatre i ingressà a la companyia Miyako-Za, de Kyoto, dedicada al kabuki Hi féu d’escenògraf, director i autor Passats els 30 anys, començà a escriure drames per a putxinellis ningyō-jōruri El 1690 s’establí a Osaka, on s’associà amb el cantant i músic Takemoto Gidayū La collaboració durà vint anys Conreà el gènere sewa jōruri , de peces protagonitzades especialment per comerciants i cortesanes El tema del suïcidi de dos amants es repeteix a Sonezaki Shinjû ‘…

Doctor en filologia romànica per la Universitat de Granada, a la dècada dels anys cinquanta fou director del Teatro Español Universitario de Granada Els anys seixanta exercí la docència en diverses universitats dels EUA En 1971- 87 ocupà la càtedra de teatre Juan del Encina a Salamanca, la primera d’aquesta naturalesa creada en una universitat espanyola Pertangué a l’anomenada generació realista dels anys 1950-60, encapçalada per Antonio Buero Vallejo i Alfonso Sastre Autor d’un teatre d’inspiració popular i tendència social amb reminiscències de García…