Resultats de la cerca

Treballà a la revista conservadora Epokha ‘Època’, en la qual publicà la seva primera obra de teatre Mamajevoje pobojšče ‘La batalla de Mamajevo’, 1864 Idealitzà en un to melodramàtic l’antiguitat russa i la vida patriarcal Komedija o rossijskom dvorjanine Frole Skorobejeve ‘Comèdia del noble rus Frol Skorobejev', 1869

Debutà cap al 1861, i actuà habitualment a Barcelona en teatre català El 1867 actuà amb Carlota de Mena al Teatre Odeon de Barcelona Més tard passà al Romea S'especialitzà en la interpretació de personatges sinistres, dolents, traïdors, etc El 1887 participà en l’estrena de Batalla de reines , de Frederic Soler

Malgrat haver-se iniciat amb l’obra de tipus cortesà The Araygnement of Paris ‘El judici de París’, 1580, aportà una nova visió a l’escena en el regnat d’Elisabet I Fou poeta àgil i tingué un concepte clar de la literatura com a art, encara que les seves obres no arribin a crear una veritable peça dramàtica, com a Edward I 1593, The Battle of Alcazar ‘La batalla de l’alcàsser’, 1594 o, en la més coneguda, The Old Wives’ Tale ‘El conte de velles’, 1595

Llicenciat en dret Resident a Barcelona Considerat el representant més important del teatre castellà de la postguerra, recreà diversos temes de la història recent Vagones de madera 1959, sobre la guerra del Marroc, El círculo de tiza de Cartagena 1963, sobre la revolta cantonal, Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga 1976, sobre la crisi del 1898, i traçà també un retrat amarg i verídic de la societat contemporània Flor de otoño 1974, sobre els ambients bohemis i anarquistes de la Barcelona dels anys vint, o Los inocentes de la Moncloa 1964 Publicà un gran nombre d’articles,…

Professor de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre, dirigí, entre d’altres, els muntatges teatrals  El castigo sin venganza 1955, de Lope de Vega  El fiscal Requesens 1961, de Josep M de Sagarra  La torre i el galliner 1970, de Vittirio Calvino  Les alegres casades de Windsor 1972 i Hamlet 1976, de Shakespeare  La viuda trapella 1981, de Carlo Goldoni i  Batalla de reines 1984, de Frederic Soler Destacà com a director i realitzador d’adaptacions teatrals per a la televisió, com ara els programes Teatro catalán 1971-74, Lletres catalanes 1974-79, Teatro Club 1976-77, …

Filla de l’actor Josep Maria Angelat, començà a dedicar-se a la interpretació els anys setanta En teatre, cal destacar les seves actuacions en les obres  Festen  2005, de Thomas Vinterberg i Mogens Rukov, dirigida per Josep Galindo i Pablo Ley  La cabra o Qui és Sylvia 2005, d’Edward Albee, dirigida per Josep M Pou  Carnaval 2006, de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel el monòleg L’any del pensament màgic 2008, de Joan Didion, amb direcció d’Òscar Molina  L’arquitecte 2011, de David Craig, dirigida per Julio Manrique  Sí, primer ministre 2013, d’Antony Jay i Jonathan Lyn, dirigida per…

Ha participat en nombrosos muntatges, entre els quals destaquen Batalla de reines de S Pitarra dirigit per Antoni Chic, 1983, Romeu i Julieta de W Shakespeare dirigit per Esteve Polls, 1984, Timó d’Atenes de W Shakespeare dirigit per Ariel García Valdés, 1990, Roberto Zucco de BM Koltès dirigit per Lluís Pasqual, 1993, El sopar dels idiotes de F Veber dirigit per Paco Mir, 1998, Sis personatges en busca d’autor de L Pirandello 2004 i  Soldados de Salamina de J Cercas 2006, dirigits per Joan Ollé,  Rock'N'Roll de T Stoppard dirigit per Àlex Rigola, 2008, Copenhaguen  de M Frayn dirigit per…

Estudià a Coïmbra, on inicià activitats polítiques de signe liberal que l’obligaren a exiliar-se el 1823 i a sojornar a Anglaterra L’any 1831, en restablir-se el règim constitucional, retornà a Portugal, i, a partir d’aleshores, ocupà càrrecs diplomàtics a Bèlgica i a Anglaterra La seva obra anterior a l’exili es manté dins les fórmules neoclàssiques Retrato de Vénus 1821, Fábulas e contos 1823, etc Sota la influència dels romàntics britànics escriví els poemes Camões 1825, de to nacionalista, que comença amb una invocació a la saudade com a expressió de la peculiaritat creadora del poble…

Estudià enginyeria de telecomunicacions i belles arts a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 2005 Es formà com a dramaturg a l’Obrador de la Sala Beckett i a l’Institut del Teatre de Barcelona És autor de nombroses obres teatrals, que generalment dirigeix, centrades en temes polèmics d’actualitat i en les quals destaca l’adaptació del llenguatge a la realitat que vol reflectir Destaquen les obres  Les millors ocasions 2002, premi Josep Robrenyo, Beckenbauer 2005, premi Ciutat d’Alcoi, Estralls 2006, premi Ciutat de València, la trilogia Hardcore videogames premi Crítica Serra d’Or…

Utilitzà el pseudònim de Serafí Pitarra , i esporàdicament, entre molts d’altres, els d’ Enric Carreras i de Marcial Pérez de Soto,   Miguel Fernández de Soto, Jaume Giralt  i Simon Oller De família humil, orfe de pare i mare, fou posat a l’empara del seu oncle matern, Carles Hubert, rellotger, de qui heretà l’ofici, i completà el seu ensenyament primari amb lectures molt diverses A quinze anys actuà en agrupacions d’aficionats en teatres de sala i alcova de les cases particulars, en els tallers dels pisos de jovent barrilaire i en la Societat Melpòmene, entre altres societats…