Frederic Soler i Hubert

Serafí Pitarra (pseud.)
Enric Carreras (pseud.)
Marcial Pérez de Soto (pseud.)
Miguel Fernández de Soto (pseud.)
Jaume Giralt (pseud.)
Simon Oller (pseud.)
(Barcelona, 9 d’octubre de 1839 — Barcelona, 4 de juliol de 1895)

Frederic Soler i Hubert, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra

© Fototeca.cat

Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic.

Utilitzà el pseudònim de Serafí Pitarra, i esporàdicament, entre molts d’altres, els d’Enric Carreras i de Marcial Pérez de Soto, Miguel Fernández de Soto, Jaume Giralt  i Simon Oller. De família humil, orfe de pare i mare, fou posat a l’empara del seu oncle matern, Carles Hubert, rellotger, de qui heretà l’ofici, i completà el seu ensenyament primari amb lectures molt diverses. A quinze anys actuà en agrupacions d’aficionats en teatres de sala i alcova de les cases particulars, en els tallers dels pisos de jovent barrilaire i en la Societat Melpòmene, entre altres societats privades, que representaren les seves primeres peces. Feu amistat amb Eduard Vidal i de Valenciano i Conrad Roure, amb els quals col·laborà sovint i reivindicà un teatre popular escrit “amb el català que ara es parla”, enfront de l’idioma més culte i arcaïtzant dels intel·lectuals fundadors dels jocs florals. Amb el pseudònim Serafí Pitarra estrenà la “peça bruta” Jaume el Conquistador, que més tard rebutjà; i posteriorment, entre d’altres, L’engendrament de Don JaumeLa botifarra de la llibertat i Les píldores de Holloway o la pau d’Espanya (1860), en què satiritza la campanya menada a l’Àfrica pel general Prim i els voluntaris catalans.

El 1864, inicià la seva projecció pública amb dues estrenes en l’escena professional: el drama històric, escrit en castellà, Una gloria catalana o Juan Fivaller (representat i publicat després amb el títol El conceller y el monarca, 1871), i la paròdia L’esquella de la torratxa (1864), d’èxit esclatant. Fundada la societat La Gata (1864-66) del Teatre Odeon, una companyia que pretenia entretenir a poc preu amb un repertori de sarsuela i comèdia catalana, li lliurà obra rere obra amb el títol de gatades i alternà la paròdia de les actituds heroiques, tan cares al Modernisme —El castell dels Tres Dragons (1865), Els herois i les grandeses (1866), en col·laboració amb Frederic Passarell, El cantador (1866), en col·laboració amb Conrad Roure, etc.—, amb els quadres de costums —Un barret de rialles, Les carbasses de Montroig—, les peces paròdiques —La venjança de la Tana, La vaquera de la piga rossa, Ous del dia!—, i les sàtires —Liceistes i cruzados (1865), que satiritzava les polèmiques entre els partidaris del Teatre Principal (o de la Santa Creu, per referència al títol) i del Gran Teatre del Liceu, aquests darrers suposadament més avançats en matèria operística—. Totes aquestes obres aparegueren publicades en la col·lecció Singlots poètics, de lliuraments setmanals i editats per Innocenci López Bernagossi. Algunes de les gatades foren convertides en sarsueles i operetes, com ara La festa del barri (1870) i A posta de sol (1871), musicades per Nicolau Manent, L’esquella de la torratxa (1864), amb música de Joan Sariols, i L’últim rei de la magnòlia (1868), musicada per Josep Teodor Vilar.

L’estrena de Tal faràs, tal trobaràs (1865), d’Eduard Vidal i Valenciano, l’estimulà a incorporar-se al drama i guanyar el favor d’un públic burgès, que fins llavors havia menystingut. Seduït per una visió comercial del teatre, accentuà l’escriptura de peces costumistes en clau dramàtica. Així, l’any 1866 estrenà Les joies de la Roser, un èxit de públic i de crítica que determinà la seva evolució cap a l’estètica romàntica. El 1867, assumí la gestió empresarial i artística del Teatre Català, que s’instal·là al Teatre Romea (1867), on, durant tres dècades, estrenà els seus principals èxits posteriors: Les heures del mas (1869) i, en col·laboració amb Josep Feliu i Codina, Lo Pla de la Boqueria o Lo rovell de l’ou (1869) i La Rambla de les Flors (1870), Lo rector de Vallfogona (1871), L’àngel de la guarda (1872), La dida (1872), La creu de la masia (1873), en col·laboració amb Manuel de Lasarte, Lo ferrer de tall (1874), La filla del marxant (1875), Lo didot (1876), Senyora i majora (1886), L’hereuet (1886) i Lo pubill (1866), entre moltes altres. Alguns dels seus drames foren traduïts al castellà.

Bé que inicialment simpatitzà amb la Revolució de Setembre (1868), aviat es decantà envers posicions més conservadores, i rebé amb conformitat l’adveniment de la Restauració borbònica. No abdicà, per això, el seu catalanisme liberal: el 1882 fou un dels fundadors del Centre Català. La Real Academia Española el reconegué com a autor en atorgar-li el 1888 un premi extraordinari pel drama Batalla de reines.

Els darrers anys visqué amargat per la por de perdre el favor del públic, i assajà d’incorporar-se als corrents nous, sense gaire fortuna, ja imitant l’estil de José Echegaray, ja provant d’emular els èxits del jove Àngel GuimeràLa ratlla dreta (1885), Judes de Keriot (1889), Les claus de Girona (1893) i Jesús (1894) són obres representatives d’aquesta darrera etapa.

Com a poeta, assolí un lloc destacat en els jocs florals: el 1872 guanyà la flor natural i el 1875 la flor natural i l’englantina, i fou proclamat mestre en gai saber, i el 1882 en fou el president. Publicà diversos reculls: Cuentos de la vora del foc, Cuentos de l’avi i Gra i palla (tots tres del 1867), Poesies catalanes (1875), i, en una tradició més culta, Nits de lluna (1886), si bé obtingué més difusió com a poeta satíric.

Com a narrador, publicà Un viatge a Orient (1874), el fulletó L’any trenta-cinc (1874), inacabat (aplegat a “Lectura Popular”, 1920), i el recull de contes Dotzena de frare (1896), i , en castellà, l’extensa novel·la La batalla de la vida. El 1874 la Biblioteca Catalana li edità un volum de Narracions.   Fou el dramaturg més ben dotat de la seva generació, i les seves obres, juntament amb les de Josep Maria Arnau, assentaren les bases del teatre català modern.

Col·laborà en diversos periòdics: Un Tros de Paper, Lo Xanguet, Lo Noy de la Mare, La Barretina, Lo Gai Saber, etc.

Després de la seva mort s’estrenaren encara El Comte Arnau i El campanar de Palma.