Resultats de la cerca

Filla de l’actor Josep Maria Angelat, començà a dedicar-se a la interpretació els anys setanta En teatre, cal destacar les seves actuacions en les obres  Festen  2005, de Thomas Vinterberg i Mogens Rukov, dirigida per Josep Galindo i Pablo Ley  La cabra o Qui és Sylvia 2005, d’Edward Albee, dirigida per Josep M Pou  Carnaval 2006, de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel el monòleg L’any del pensament màgic 2008, de Joan Didion, amb direcció d’Òscar Molina  L’arquitecte 2011, de David Craig, dirigida per Julio Manrique  Sí, primer ministre 2013, d’Antony Jay i Jonathan Lyn, dirigida per…

Vida A cinc anys s’installà a Barcelona amb la seva família Inicià la seva formació al Teatre Espanyol Universitari TEU al mateix temps que es llicencià en dret i rebé el premi al millor actor universitari 1968 El 1977 entrà a formar part del grup Dagoll Dagom  i debutà professionalment a  No hablaré en clase  1977 i  Antaviana  1978 Després actuà en Operació Ubú d’ Els Joglars El 1988 emprengué una gira per l’Amèrica Llatina entretenint el públic dels locals amb monòlegs escrits per ell mateix A partir d’aquesta experiència, creà espectacles com ara Pay-pay 1983 Ño 1984 Sin palabras 1987 En…

Inicià les seves activitats en castellà — Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos , sobre textos de Rafael Alberti 1974— El 1975 presentà el seu primer espectacle en català,  Nocturn per a acordió, sobre textos de Joan Salvat-Papasseit El 1977 estrenà  No hablaré en clase , que fou el seu primer gran èxit Durant les representacions d'aquesta obra s’incorporà  Joan Lluís Bozzo , sota la direcció del qual el grup es constituí com a companyia estable i es decantà per la comèdia musical, amb textos adaptats o traduïts generalment per Xavier Bru de Sala A més d’…

S’inicià com a director d’escena amb els muntatges de Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos 1974 i Nocturn per acordió 1975, dos espectacles a partir de textos de J Salvat-Papasseit de la companyia Dagoll Dagom Els anys 1977 i 1978 dirigí dos èxits seguits que consolidaren la seva carrera No hablaré en clase , de J Parramon i el mateix Joan Ollé, i Quan la ràdio parlava de Franco , de JM Benet i Jornet i Terenci Moix Entre els muntatges que dirigí els anys vuitanta cal esmentar Els pledejaires 1983, de J Racine Crímenes y locuras del traidor Lope de Aguirre…