Resultats de la cerca

El 1954 s’installà al Theater am Schiffbauerdamm Ha posat en pràctica les teories brechtianes sobre direcció i interpretació

S’inicià com a director d’escena amb els muntatges de Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos 1974 i Nocturn per acordió 1975, dos espectacles a partir de textos de J Salvat-Papasseit de la companyia Dagoll Dagom Els anys 1977 i 1978 dirigí dos èxits seguits que consolidaren la seva carrera No hablaré en clase , de J Parramon i el mateix Joan Ollé, i Quan la ràdio parlava de Franco , de JM Benet i Jornet i Terenci Moix Entre els muntatges que dirigí els anys vuitanta cal esmentar Els pledejaires 1983, de J Racine Crímenes y locuras del traidor Lope…

Fill de Francesc Nello i Ventosa El 1960 inicià els seus estudis amb Ricard Salvat a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual Des del 1971 i fins a la seva jubilació fou professor de l’Institut del Teatre Dirigí muntatges a la Universitat de Barcelona, i Tassarba , d’Enric Morera, al Liceu de Barcelona 1966 Referent de l’escena catalana independent, el 1966 participà en la creació del Grup de Teatre Independent GTI, dins el qual creà el grup L’Òliba, dedicat a l’adaptació de clàssics al teatre infantil i juvenil i que participava dels Cicles de Teatre Infantil Cavall Fort Dins aquest cicle, Nello…

Actuà a la companyia d’Enric Borràs i el 1900 marxà a l’Amèrica del Sud De retorn a la península Ibèrica el 1913, obtingué una gran popularitat com a actor còmic al Parallel i dirigí la companyia del Romea Escriví texts per a varietats, com la sèrie de Monterograff 1914-15, vaudevilles i un gran nombre de comèdies A Montserrat 1925, Jazz-band 1927, Els capells d’En Cunill 1927, etc Dirigí el diari La Noche

Cursà filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, sociologia i filosofia a Heidelberg i ciències teatrals a Colònia, i es doctorà en filosofia 1973 Fundà i dirigí l’Agrupació de Teatre Experimental 1953-56, d’abast universitari, i, amb Miquel Porter i Moix  creà el grup experimental Teatre Viu  1956-59, que s’integrà, el 1957, dins de l’ Agrupació Dramàtica de Barcelona , on el 1959 dirigí Tu i l’hipòcrita , de Maria Aurèlia Capmany i Farnés, i Ball robat , de Joan Oliver i Sallarès El 1960 fundà, amb Maria Aurèlia Capmany, l’ Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual  EADAG, que dirigí fins a…

Dirigí espectacles al Berliner Ensemble, en collaboració amb M Karge Posteriorment dirigí en alguns dels teatres més famosos d’Europa És un dels directors més controvertits de la seva generació A Barcelona presentà una versió de La senyoreta Júlia de Strindberg el 1989, i el 1991 presentà Èdip, tirà de Sòfocles-Heiner Müller El 1991 deixà la direcció del Théâtre Vidy Lausanne i collaborà amb el Berliner Ensemble, el Théâtre National de Bretagne-Rennes, el de la Ville de París, el Théâtre des Amandiers-Nanterre i La Fonderie Mans, amb la qual presentà al Grec'96…

Dugué a terme una tasca rellevant en la promoció del teatre català durant la postguerra Del 1943 al 1953 fou director de la Passió d’Horta i, el 1948, fou un dels fundadors del Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació FESTA El 1952 codirigí l' Auto Sacramental de P Calderón de la Barca i, entre el 1955 i el 1957, dirigí juntament amb E Polls el desaparegut teatre Alexis L’aspecte més rellevant de la seva tasca fou la direcció del teatre Romea i la Companyia Titular Joan Capri durant vint-i-cinc anys Dirigí actors destacats del teatre català, com són Emília Baró, Ramon Duran, Paquita…

Llicenciada en filologia anglesa i francesa El 1979 fundà el grup Atelier, que dirigí fins el 1987, en què organitzà l’Escola de Teatre d'Errenteria Guipúscoa, la qual dirigí fins el 1993 Com a dramaturga estrenà Dantería 1984, Procesados 1986 i Antihéroes 1991 Consolidà la seva trajectòria escènica amb la companyia UR Teatro, que creà el 1987 i amb la qual muntà distintes versions de Shakespeare Sueño de una noche de verano 1992, que obtingué els premis Nacional de Teatro i del Festival Internacional del Caire 1993, el premi de la Crítica de València 1994 i el premi al millor…

Fundà l’Escola d’Art Dramàtic de l’Orfeó de Sants i, des del 1958, dirigí la del Centre Catòlic de Sants Publicà i estrenà les obres De més verdes en maduren 1970, Arribaré a les set mort 1972, El crit del cel 1973, Adrià un torero català 1973, El passadís de la mort 1978, Tots en tenim una 1983, Nina i els altres 1986, El venedor de coca  1989, Enigma d’una mort 1991, En Narcís s’ha tornat boig 1996, etc Com a poetessa conreà una poesia intimista Engrunes del cor 1973 i Records que parlen 1984 El seu germà, Josep M González Borriana 1908 — Barcelona 1979 fou també autor teatral…

Installat a París des del principi de la dècada de 1960, l’any 1977 obtingué la nacionalitat francesa Entre el 1963 i el 1975 escenificà moltes peces dramàtiques, clàssiques i contemporànies, i començà a collaborar estretament amb el dramaturg Copi el 1967 Dirigí moltes òperes, sobretot al Festival d’Ais de Provença, a la Scala, a París, etc És considerat un dels renovadors del teatre francès Presentà a Barcelona alguns dels seus muntatges, entre els quals Doña Rosita la soltera de Lorca, protagonitzada per N Espert, i La tempestat de Shakespeare i estrenà, al Teatre Poliorama,…