Resultats de la cerca

El seu “teatre estrany”, tal com és definit en el món anglosaxó, és una combinació d’escenografia, acció i efectes òptics i sonors Les seves obres eviten qualsevol trama, argument, caràcters o emocions Cal destacar-ne Angelface 1968, Classical Therapy or, a Week under the Influence 1973, Hotel for Criminals 1975, Book of Esplendors 1978, Reverberation Machines 1985 i Unbalancing Acts 1992 Ha recollit les seves darreres obres, estrenades la majoria amb el seu grup Ontological-Hysteric Theatre, en els volums My Head Was a Sledgehammer Six Plays 1995 i Paradise Hotel and Other Plays 2001 No-Body…

Guanyà el premi Lope de Vega amb Ederra 1981 Amb Doña Elvira, imagínate Euskadi 1986 féu una arriscada revisió del violent aventurer Lope de Aguirre des de la realitat actual del País Basc Fou duta a escena pel grup Geroa de Durango sota la direcció d’Antonio Malonda Amb el mateix grup estrenà Durango, un sueño 1439 1989, una nova incursió en la història des d’on revisa el present, com tornà a fer en el monòleg Yo fui actor cuando Franco 1990 o a Betizu, toro rojo 1993 Amestoy recull la tradició social i testimonial del teatre i esdevé un autor extremament compromès

Seguint la tradició del seu pare Salvador Bonavia i Flores , es dedicà al teatre popular, tant en la faceta d’autor com en la d’editor Dirigí “ L’Escena Catalana ” des del 1925 fins a la desaparició de la collecció durant la guerra civil Com a autor cal destacar-ne dues comèdies que tingueren un èxit notable La puntaire 1927 i, especialment, Maria Cistellera 1936, que ja a l’època va ser considerada un plagi de la novella Felip Derblay de Georges Ohnet També feu alguna incursió en el drama social amb La presó de les dones 1936 Així mateix, i signant amb el pseudònim Jordi Canigó , escriví…

Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el 1904 Aquell mateix any estrenà i publicà la seva primera obra i la més significativa,  La morta , d’influència ibseniana i ambient negre i malaltís Després escriví Claror de posta 1905, peça de vague ressò maeterlinckià i no tan reeixida El 1907 feu una incursió en el teatre líric amb El mestre , musicada per Enric Morera Posteriorment es decantà cap a la moda de l’anomenada “alta comèdia”, en la qual s’havia iniciat el 1905 amb Comèdia d’amor En aquesta línia se situa bona part de la seva extensa producció posterior, amb obres com el…

Cursà estudis de belles arts a la Universitat de Barcelona, i d’interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona Treballà com a humorista gràfic en publicacions com El Jueves  1981-99, TBO 1979-82 o Diari de Barcelona  1981-82 El 1979 fundà la companyia El Tricicle , juntament amb Joan Gràcia i Carles Sans, amb els quals ha creat, dirigit i interpretat tots els espectacles d’aleshores ençà, tant en teatre com en cinema i televisió Exercí també de guionista en sèries televisives com Oh, Europa , de Dagoll Dagom, i de TVC  Quico el progre 1995, Historias de la puta mili 1995, Oh Espanya 1996…

S’inicià en el teatre amateur dins la secció artística del Casal de Sant Andreu, entre els anys 1956 i 1970, i és membre fundador de la companyia L’Ou Nou Teatre 1976 Al final dels anys setanta i inici dels vuitanta començà a actuar en televisió en programes infantils com ara Quitxalla i  La Cucafera , i també com a presentador Posteriorment ha esdevingut un intèrpret habitual en sèries televisives, entre les quals hi ha  Nissaga de poder 1996,  Plats bruts 1999-2004, Hospital Central 2002-04,  El cor de la ciutat 2004-05,  Ventdelplà  2005-10, Isabel 2012-13, Cuéntame cómo pasó 2013-14 i…

Doctor en medicina, activitat que exercí professionalment, inicialment escriví en castellà i català, i des del 1960 només en català Té una abundant producció teatral, i fins el 1998 la seva obra publicada fou exclusivament en aquest gènere Es donà a conèixer amb Torna un home , premi Maragall 1955, estrenada al Teatre Romea el 1956 Estrenà després No hay camino 1959 al teatre Candilejas de Barcelona i La hora de todos  1960 al teatre María Guerrero de Madrid La seva obra Antígona 66 , una peça que marcà una de les línies més persistents de la seva dramatúrgia, premi Josep Maria de Sagarra…

Format a Barcelona, inicià la seva tasca creadora el 1985 amb el muntatge El joc de l’amor i de l’atzar , de Marivaux Destacà com a escenificador d’obres de Mercè Rodoreda com L’estació de les dàlies 1986 o Un dia 1993 i, particularment, de Shakespeare Els dos cavallers de Verona 1989, El somni d’una nit d’estiu 1991, El rei Joan 1995, La tempesta 1997, Mesura per mesura 1999, Macbeth 2001, Hamlet 2003 o El rei Lear 2004 El 1998 arribà a dirigir fins a quatre produccions alhora, entre les quals la peça musical de Schönberg Pierrot Lunaire i una agosarada versió de La vida es sueño de Calderón…

Llicenciat en arts dramàtiques, es donà a conèixer com a autor d’obres teatrals Partits pel mig , 1957 Aquesta terra , 1965 Atret ben aviat per la investigació, confegí a partir de les seves recerques alguns muntatges Balades del clam i de la fam 1967, A l’Àfrica, minyons 1972 i Francesos, liberals i trabucaires 1972, obres elaborades a base de texts vuitcentistes i estrenades amb èxit Exercí la docència i fou professor d’història del teatre a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, a la Universitat Catalana d’Estiu Prada de Conflent i a l’Institut del Teatre, lloc on ocupà el…

Els seus espectacles, sovint situats fora de l’àmbit escènic tradicional, cerquen la provocació de l’espectador mitjançant el recurs a emocions elementals, com ara l’agressivitat, l’angoixa i la por, expressades amb una mímica primitivista de gran impacte Pel que fa a l’escenografia, utilitzen material heteròclit relacionat amb el món urbà i la iconografia futurista, i el tractament de la llum i del so emfatitza la contundència dels espectacles, entre els quals cal esmentar Accions 1984, Suz/O/Suz 1985, Tier Mon 1985, Noun 1990 i l’espectacle de la cerimònia d’inauguració dels…