Resultats de la cerca

Amic i protegit de Lope de Vega, fou notari apostòlic de la inquisició Publicà poesies en defensa de la llengua tradicional El Orfeo en lengua castellana i, entre altres obres, el drama Los amantes de Teruel

La temàtica del seu teatre — Albertina 1948, Anche i grassi hanno l’onore 1950, Paura di me 1951, Lamento d’Orfeo 1961, etc— és l’angoixa existencial L’any 1929 fundà a Milà l’editorial que porta el seu nom

La riquesa de la seva decoració era remarcable Hi destacaren l’estrena de Carmen , de Bizet 1881, el ball de gala amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, la reposició de l' Orfeo , de Gluck 1889, i els concerts de música de Wagner des del 1892 Fou enderrocat el 1901

Era fill del també actor Manuel Giménez i Iroz Barcelona 1840 — 1925 Fou primerament escultor, però des del 1894 treballà en teatre català, on assolí una gran anomenada com a intèrpret de traduccions catalanes de clàssics, com la d' Espectres , d’Ibsen 1896, la de J Maragall de la Ifigènia a Tàurida de Goethe 1898, d’obres d’Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Molière, Goldoni, G Hauptmann, Bjørnson, Gor'kij, etc Actuà als teatres barcelonins Novetats 1894-97, 1900-01 i 1935, Romea 1899, 1909 i 1918-23, Principal, Orfeó Gracienc, etc

Les escoles d’art dramàtic, sorgides al final del s XVIII, foren sovint annexes als conservatoris La majoria s’especialitzaren en les tècniques de la veu escoles de declamació fins que la complexitat interpretativa demanada a l’actor ha fet adquirir importància a altres tècniques expressió corporal, improvisació, etc Des de la fi del s XIX, l’aparició de grans teòrics ha potenciat la creació d’escoles a llur entorn Als Països Catalans la creació de la primera escola data del 1913 Escola Catalana d’Art Dramàtic, que posteriorment adoptà els noms d'Institució del Teatre i Institut…

Fundà l’Escola d’Art Dramàtic de l’Orfeó de Sants i, des del 1958, dirigí la del Centre Catòlic de Sants Publicà i estrenà les obres De més verdes en maduren 1970, Arribaré a les set mort 1972, El crit del cel 1973, Adrià un torero català 1973, El passadís de la mort 1978, Tots en tenim una 1983, Nina i els altres 1986, El venedor de coca  1989, Enigma d’una mort 1991, En Narcís s’ha tornat boig 1996, etc Com a poetessa conreà una poesia intimista Engrunes del cor 1973 i Records que parlen 1984 El seu germà, Josep M González Borriana 1908 — Barcelona 1979 fou també autor teatral…

S'inicià de molt jove en l’activitat teatral a la Unió de Cooperadors i la Societat Iris de la seva ciutat natal Durant la guerra civil de 1936-39 participà en muntatges al front promoguts per la Generalitat Acabada la guerra, treballà en una empresa tèxtil Parallelament, conegué Esteve Albert i Corp , del qual el 1998 publicà el retrat Esteve Albert i Corp Esbós biogràfic , i s’introduí als ambients culturals de la postguerra, especialment els de Mataró, on entrà en contacte, entre d’altres, amb Josep Punsola i Vallespí Com a actor, interpretà obres d’AMaseras, ACollado, JNavarro i…

El 1963 ingressà a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual EADAG, on participà com a ajudant de direcció en muntatges de MA Capmany i R Salvat com ara Vent de garbí i una mica de por 1964, Ronda de mort a Sinera 1965 o La bona persona de Sezuan 1966 El 1967 dirigí No importa dónde se nace , de R Salvat, i Balades del clam i la fam , de X Fàbregas, i el 1968, Juli Cèsar , de W Shakespeare Des del 1968 fins al 1975, juntament amb MA Capmany i JV Alcover, formà la Companyia Ca, Barret, i s’encarregà de la direcció i producció dels espectacles de cabaret a la Cova del Drac, dels quals destaquen Dones…

Diplomat per l’Acadèmia d’Art Dramàtic de Roma 1953, actuà amb els millors directors de l’època Luigi Squarzina, Giorgio Strehler, Giorgio De Lullo Amb el seu debut com a director escènic La buona moglie , de Goldoni, 1963 inicià la seva primera etapa d’escenificador que culminà amb Orlando Furioso 1969, a partir de l'adaptació de Sanguinetti A continuació realitzà grans i innovadors muntatges, de l' Orestíada d’Èsquil 1972 a Les Bacants d’Eurípides 1977, seguits per una etapa de posades en escena més intimistes La seva constant preocupació per la maquinària teatral, la confrontació artifici…

Vida Filla de l’actor Enric Casals i Molas En cinema debutà el 1913 en el curt Magda , d’Albert Marro i Ricard de Baños, i en 1918-19 intervingué en Los arlequines de seda y oro , de R de Baños, al costat de Raquel Meller En teatre fou la intèrpret predilecta d’Àngel Guimerà feu la Baàlia de la tragèdia Indíbil i Mandoni La companyia d’Enric i Jaume Borràs li estrenà Jesús, que torna  1917, amb decorats de Salvador Alarma Després formà part de la companyia de Josep Santpere al Gran Teatro Español La vida no és nostra , tragicomèdia d’Enric Lluelles 1925 També interpretà el drama La dida , de…