Resultats de la cerca

Defensà la imitació dels tràgics grecs per crear un teatre nacional portuguès Començà a escriure el 1756, però durant vint anys no pogué estrenar res Foren publicats tretze volums de drames 1804-15, alguns dels quals són uns bons exemples de tragèdia filosòfica neoclàssica, basada en l’observació de costum i amb intenció moralitzadora Artaxerxes II i Viriato 1757, Inês 1774 i As Irmãs 1775

Inicià la seva carrera amb melodrames, com Michel Pauper 1870, i comèdies còmiques, com L’enfant prodigue 1868, que no tingueren gaire èxit Féu de crític teatral, i després, cenyint-se a un realisme estricte, estrenà les seves millors peces Les corbeaux 1882, teatre naturalista que després d’ell no arrelà, i La parisienne 1885, escèptica comèdia de costums burgesos Ja a l’època fou representat en francès a Barcelona i pogué influir damunt Àngel Guimerà

Estudià ciències de la informació a la Universidad Nacional de Lomas de Zamora Buenos Aires Posteriorment emigrà a Espanya, on treballà com a publicista, compaginant-ho amb la creació teatral fins que es pogué dedicar plenament a l’activitat artística El seu teatre, en què ha dirigit els seus propis textos, combina una escriptura en un llenguatge colloquial i aparentment espontani amb un treball plàstic proper al teatre-dansa i la performance , en uns muntatges en què els mites clàssics i moderns articulen un discurs de denúncia social i reflexió humanística Entre les seves obres més…

Com a directors hi destaquen PStein 1970-84, KGrüber des del 1972 i LBondy 1985-88, i com a dramaturgs, BStrauss i DSturm A més de l’atenció especial a l’obra de Brecht i de Handke, la programació inclou tant peces dels clàssics europeus com d’autors contemporanis L’assumpció de la direcció artística per Jens Hillje, Jochen Sandig, Thomas Ostermeier i Sasha Waltz el 1999 representà una aposta per la més recent dramatúrgia europea i una revisió dels clàssics apartada de les visions convencionals, en el que fou una revolució estètica i formal Entre els darrers muntatges produïts pel teatre cal…

Treballà d’actor a la ràdio i amb el Theatre Guild, abans d’entrar a formar part, els anys 30, del Group Theatre, on pogué començar la seva carrera de dramaturg i oferir el millor de la seva producció El 1935, a Broadway, es representaven quatre de les seves obres Waiting for Lefty , basada en la vaga de taxistes de Nova York, Till the Day I die , sobre els incidents d’un comunista a l’Alemanya nazi, Paradise Lost , la degradació produïda per la depressió econòmica dels anys trenta que desemboca en una rebellió social, i Awake and Sing , la seva obra millor segons la crítica, en la qual la…

Estudià literatura anglesa i teatre a la Universitat de Bristol A la dècada dels anys noranta es convertí en un dels dramaturgs britànics d’èxit més controvertits, i fou catalogat pel crític Aleks Sierz com un dels tres principals representants juntament amb Sarah Kane i Anthony Neilson del que Sierz anomenà teatre in-yer-face , que als anys noranta es caracteritzà per produir obres amb representacions explícites de la violència i el sexe La seva producció se centra en personatges contemporanis a l’autor, amb temàtiques socials i polítiques d’actualitat, com ara la diversitat sexual o el…

Fundada el 1981 per Declan Donnellan i Nick Ormerod, ha estat reconeguda internacionalment per les seves creatives escenificacions dels clàssics universals Shakespeare, Calderón, Corneille, Racine servits amb màgia i humor en unes actuacions dinàmiques i una vivaç i gràfica narració Es caracteritza per l’estil vigorós dels seus muntatges, fets amb gràcia còmica, elaborada destresa musical i subtilesa coral, on els actors són el nucli de la creació dramàtica Les seves produccions han guanyat els premis més prestigiosos, amb diversos Laurence Olivier Awards de Londres A Barcelona s’han valorat…

Fill de pagesos expropiats, el 1940 es graduà en art dramàtic a Moscou Mobilitzat durant la Segona Guerra Mundial, treballà per als serveis del cor i de teatre dels serveis secrets soviètics NKVD, i posteriorment s’incorporà al Teatre Vakhtangov, al capdavant del qual rebé el premi Stalin el 1953 El 1963 inicià la carrera docent, i l’any següent, amb la seva muller, l’actriu Alla Demidova i el poeta i actor Vladimir Vysockij refundà el Teatre Taganka  1964, amb el qual recuperà i actualitzà realitzacions de Vsevolod  Meyerhold i Bertolt Brecht Adaptà també clàssics russos, com ara una…

Fundada pel director Giorgio Strehler i per Paolo Grassi al 1947, els seus espectacles abasten una àmplia panoràmica de la dramatúrgia mundial, gairebé sempre sota la direcció de Strehler, però també de Costa, Enríquez, Lodovici, Eduardo de Filippo, Jacobbi, Chéreau, D’Amato, Vitez i Damiani La transcendència del Piccolo ha estat molt gran com a model d’associació artística per altres companyies teatrals, com la del Teatre Lliure a Catalunya Des de la mort de Paolo Grassi, el 1972, Giorgio Strehler assumí la direcció de la companyia El 1991, passà a formar part de l’associació dels teatres d’…

Fill de mare canària i de pare vendrellenc, enriquit mòdicament a l’illa, trigaren a casar-se i a reconèixer-lo legalment, circumstàncies que s’han relacionat amb la proliferació del mestissatge i la marginació en la seva obra, per bé que es tracta de motius literaris freqüents Quan tenia vuit anys 1853, es traslladaren a Catalunya, on alternaren la residència entre Barcelona, on estudià intern a l’Escola Pia i s’establiren al final del 1871 anuncià la mudança, i el Vendrell Ja des d’allí, contactà, mitjançant Jaume Ramon i Vidales, amb les tertúlies que originaren La Jove Catalunya, de la…