Resultats de la cerca

Utilitzà el pseudònim de Serafí Pitarra , i esporàdicament, entre molts d’altres, els d’ Enric Carreras i de Marcial Pérez de Soto,   Miguel Fernández de Soto, Jaume Giralt  i Simon Oller De família humil, orfe de pare i mare, fou posat a l’empara del seu oncle matern, Carles Hubert, rellotger, de qui heretà l’ofici, i completà el seu ensenyament primari amb lectures molt diverses A quinze anys actuà en agrupacions d’aficionats en teatres de sala i alcova de les cases particulars, en els tallers dels pisos de jovent barrilaire i en la Societat Melpòmene, entre altres societats privades, que…

Autodidacte, es lliurà durant més de trenta anys al periodisme, sobretot a la premsa de Barcelona i de Lleida Collaborà a En patufet i després a La Nuri , redactà el Calendari d’En Clovis 1927, i, amb el pseudònim de Macià Floris , i sobretot, amb el de  Clovis Eimeric o amb el seu nom, conreà la novella infantil El cavaller de la creu, El minyó del cop de puny, etc i especialment la novella rosa Amb el cor no s’hi juga , 1925  La puntaire , 1926, que també escenificà La taverna d’en Mallol , 1927  La bolxevica , 1928, etc Aquestes obres, properes a la literatura de consum,…

A tretze anys començà a actuar en una companyia teatral, i, tres anys després, s’incorporà a la companyia de Matías Colsada com a professional El 1956 féu el seu primer paper protagonista i adoptà el pseudònim pel qual fou coneguda A partir de la segona meitat dels anys cinquanta aconseguí una gran popularitat en el teatre de Madrid com a intèrpret de papers còmics en comèdies i revistes de la companyia de Colsada, sobretot els anys vuitanta en obres com  Vaya par de gemelas , El último tranvía per la qual aconseguí el premi Fotogramas de Plata el 1987 o Celeste no es un color…

Fill de Josep Artís i Balaguer Collaborà a la Revista de Catalunya , a  Mirador els articles del qual recopilà en el llibre Del mirador estant , publicat el 1987 i a  L’Opinió Després de la Guerra Civil, el 1941 adoptà el pseudònim pel qual seria conegut per a signar les seves collaboracions a la revista Destino , i que estendria als seus articles i als seus llibres Collaborà també a  Diario de Barcelona i a El Noticiero Universal Fou el primer director de Tele-exprés 1964 i, a partir del 1966, dirigí Tele-estel , primer setmanari català autoritzat pel franquisme, fins al seu…

Filla d’una important família de propietaris rurals, portà una vida reclosa i no abandonà mai la seva localitat En contrapartida, començà a llegir, a pintar i, sobretot, a escriure com a simple “aficionada”, paraula que esdevindria grata a l’escriptora a l’hora de definir-se De formació, doncs, autodidàctica, es mantingué fidel, al llarg de mig segle de producció, als esquemes literaris que imperaven quan es posà a escriure el naturalisme i, en proporció molt més petita i sobretot a la seva primera època, el Modernisme Aquest eclecticisme inicial es corresponia als esforços de Narcís Oller i…

Debutà al teatre dirigit per André Antoine i, a partir del 1927, s’incorporà al cinema

D’una família de samurais, serví un cortesà de Kyoto fins a 20 anys Decidí de dedicar-se al teatre i ingressà a la companyia Miyako-Za, de Kyoto, dedicada al kabuki Hi féu d’escenògraf, director i autor Passats els 30 anys, començà a escriure drames per a putxinellis ningyō-jōruri El 1690 s’establí a Osaka, on s’associà amb el cantant i músic Takemoto Gidayū La collaboració durà vint anys Conreà el gènere sewa jōruri , de peces protagonitzades especialment per comerciants i cortesanes El tema del suïcidi de dos amants es repeteix a Sonezaki Shinjû ‘Suïcidis d’amor a Sonezaki’, 1703, Shinjû…

Capdavanter de l’avantguardisme teatral al seu país, s’exilià el 1933 i visqué a França i als EUA És autor de Krankheit der Jugend ‘El mal de la joventut’, 1929, Die Verbrecher ‘Els delinqüents’, 1929, Der Kampf mit dem Engel ‘El combat amb l’àngel’, 1958, etc

Estudià filosofia a Girona i medicina a Cervera, València i Barcelona Fou metge a Olot, Mataró i Barcelona, ciutat, aquesta darrera, on publicà l’article “El imán de los venenos, o sea tratado de la piedra escorsonera o serpentina” 1858, i estudis sobre la hidrofòbia Inicià la seva activitat literària amb peces dramàtiques en castellà, originals, com Belisario 1839 o la comèdia satírica El hombre cachaza 1841, i traduïdes o adaptades, com Memorias de un coronel de húsares 1841, versió d’Eugène Scribe, entre d’altres, que no se sap si es van representar Amb el pseudònim de Lo…

Collaborà a La Tralla  i a Lluita Escriví Alegria i companyia 1910, una adaptació de La dama de les camèlies i feu traduccions Emprà sovint el pseudònim d’ Andreu Mauri