Resultats de la cerca

Feu estudis eclesiàstics, que abandonà, al seminari de Vic Treballà de corrector d’impremta Fou membre del Círcol Literari de Vic, collaborà a La Veu del Montserrat i formà part del consell de redacció de La Veu de Catalunya El 1903 dirigí La Barretina Impulsà el teatre catòlic amb el conreu de gèneres com els pastorets Los pastorets nous , 1895 i el teatre hagiogràfic Les glòries de sant Eudald , 1900, i amb un gran nombre de drames històrics entre els quals cal citar D Miquel de Clariana , 1885 Misèries humanes , 1886 Víctima del maçonisme , 1888 Fruits anàrquics , 1892 La gent de…

Desenvolupà la seva carrera professional a Catalunya, sobretot en castellà però també en català S’inicià com com a locutor de Ràdio Barcelona i Radio Nacional de España, on de seguida es feu remarcar per la seva veu profunda i ben modulada En televisió tingué un considerable èxit com a presentador i conductor en programes de Televisión Española, Antena 3, Castilla La Mancha Televisión i Telemadrid, entre els quals El tiempo es oro 1987-1992, La parodia nacional 1996-2001 i Alta tensión 1998-2002 Obtingué dos premis TP de Oro al millor presentador per als dos darrers d’aquest…

El 1943 triomfà sota la direcció de JFehling al Staatstheater Berlín Després de la guerra actuà als principals teatres de Munic, Berlín, Zuric i Düsseldorf El 1959 acompanyà GGründgens al Deutsches Schauspielhaus Hamburg, on es convertí en una de les actrius amb més renom, admirada per la perfecció de la seva interpretació, per la precisió del seu gest i pel timbre cristallí de la seva veu

Collaborà a “D’Ací i d’Allà” des del 1918, “La Veu de Catalunya” des del 1924 i en diversos diaris i revistes de Madrid Gran amic de Lluís Bagaria, conreà un preciosisme decorativista molt típic dels anys vint Fou un dels primers decoradors que es dedicaren al cinema A la postguerra efectuà exuberants decoracions per als espectacles dels Vienesos, en collaboració amb Francesc Fontanals

Pel fet de saber coses que els personatges no saben, hom es veu d’alguna manera en posició de superioritat respecte a allò mostrat a la ficció La ironia dramàtica, doncs, acompleix una funció de distanciament, ja que pot trencar la illusió teatral fent notar d’alguna manera la presència de l’autor i posar en dubte les veritats enunciades pels personatges Alhora, pot servir per incrementar la tensió dramàtica en implicar l’espectador intellectualment respecte al desenvolupament de la trama 

Debutà a Caracas amb l’obra Madre frente a la guerra 1940 El 1961 ingressà a la Compañía del Teatro Nacional María Guerrero de Madrid, on s’imposà com a actor de caràcter amb la seva persuasiva veu Rebé el Premio Nacional de Teatro per El rey se muere 1964 El 1965 esdevingué primer actor de la companyia, on estrenà moltes obres d’autors espanyols Collaborà també en nombroses sèries i produccions teatrals de TVE, com ara a Goya , la seva darrera interpretació

En el teatre grec, la màscara cobria el cap de l’actor, i tenia una gran obertura bucal que amplificava la veu Acostumava a ésser de color diferent blanca per als personatges femenins caracteritzats d’home i bruna per als homes, i havia de facilitar la comprensió del drama al públic El teatre romà, sense renunciar a les innovacions de les atellanes, continuà les experiències del teatre grec Després d’un millenni, la màscara teatral reaparegué espontàniament en les festes carnavalesques d’origen ritual i en la Commedia dell’Arte Italiana, que en feu, però, un ús restringit

En les seves obres es barregen un alt grau de lirisme i la lluita comunista Nedjma 1956, Le cadavre encerclé 1955, Le cercle des représailles 1959, Le polygone étoilé 1966, Les ancêtres redoublent de férocité 1967, Poudre d’intelligence 1967 i L’homme aux sandales de caoutchouc 1970, homenatge a Ho Chi Minh En tornar a Algèria, al principi dels anys setanta, escriví en àrab Mohammed agafa la teva maleta 1971, La veu de les dones 1972, La guerra de dos mil anys 1974, Palestina traïda 1975 i El rei de l’oest 1977, molt més popularistes

De jove, visqué de prop l’apogeu del teatre a Berlín, amb els muntatges de Reinhardt, Jessner, Fehling, Brecht, Piscator i Gründgens Des del 1945 coordinà la secció de cultura del diari berlinès Neue Zeitung , en el qual publicà crítiques de teatre i cinema A partir del 1955 exercí de crític en el diari Welt , en 1955-62 en la Süddeutsche Zeitung i a partir del 1978 en la Berliner Morgenpost Conreà la crítica teatral amb intelligència i humor en els seus programes radiofònics Stimme der Kritik ‘La veu de la crítica’, setmanal, 1944-90 i Mit FLuft ins Theater ‘Amb FLuft al teatre…