Resultats de la cerca

Vida i obra Fill d’advocat i germà de Gaietà Vidal i de Valenciano Començà estudis d’enginyer a Barcelona, que hagué de deixar, a causa de problemes de visió Després de fer de corredor de borsa, tornà a Vilafranca i hi estrenà el sainet Qui tot ho vol, tot ho perd, o La festa de l’ermita 1864 Installat definitivament a Barcelona, constituí, juntament amb Frederic Soler i Conrad Roure, un dels grups més destacats en la crítica de la literatura burgesa del moment formà part dels “tallers”, on es representaven obres satíriques i obscenes, i publicà, en collaboració amb Roure i amb…

Estudià enginyeria de telecomunicacions i belles arts a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 2005 Es formà com a dramaturg a l’Obrador de la Sala Beckett i a l’Institut del Teatre de Barcelona És autor de nombroses obres teatrals, que generalment dirigeix, centrades en temes polèmics d’actualitat i en les quals destaca l’adaptació del llenguatge a la realitat que vol reflectir Destaquen les obres  Les millors ocasions 2002, premi Josep Robrenyo, Beckenbauer 2005, premi Ciutat d’Alcoi, Estralls 2006, premi Ciutat de València, la trilogia Hardcore videogames premi Crítica Serra d’Or…

El 1986 formà, amb Pep Sala , el conjunt de rock   Sau , amb el qual tingué un gran èxit Com a actor, s’inicià en teatre Una jornada particular , 1984 i també actuà en cinema Si te dicen que caí , 1989 i en sèries de televisió Sitges , 1997, etc

S’inicià com a crític teatral a El Correo Catalán 1966-79, tasca que continuà a La Vanguardia  1985-2015 Entre el 1979 i el 1983 fou delegat dels Serveis de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, moment en què impulsà un ambiciós programa d’exposicions i de dinamització dels museus, es revitalitzà la programació del Grec i portà figures internacionals com Peter Brook, el qual escollí, com a nou espai escènic, el Mercat de les Flors El 1985 fou comissari de l’exposició “Catalunya, fàbrica d’Espanya” Fundà i dirigí la revista Barcelona, Metròpoli Mediterrània  1986-2006, que…

S’inicià en el món del teatre com a dramaturg en llengua castellana publicà El Club de los Patriotas 1912, escrita en collaboració amb Juan Biscamps i Pecado de juventud 1913, drames estrenats al Teatre Apolo Collaborà a La Publicidad  i El Día Gráfico , i publicà els estudis Semblança de Lleó Fontova 1936 i Tres conferències sobre teatre retrospectiu 1937, que versen sobre el teatre d’aficionats, la Passió i Josep Robrenyo Durant la postguerra continuà publicant estudis sobre arts escèniques, però ja en castellà Ricardo Moragas 1946, El Gran Teatro del Liceo 1946, El ‘Verso’ en el Liceo 1946…

Vida i obra Al principi de segle tingué relació amb la tipografia de L’Avenç Debutà el 1909 com a comediògraf amb Quan l’amor ha encès la flama Seguiren, entre d’altres, L’eterna qüestió 1909, Mai se fa tard si el cor és jove 1910, Vilacalmosa 1910, Matí de festa 1910, A cor distret, sagetes noves 1911, La sagrada família 1912 i Seny i amor, amo i senyor 1925, la seva obra més representada a Catalunya i, posteriorment, a Mèxic més de cent representacions, en traducció castellana d’Artur Moi Inserit dins del costumisme, evità els efectismes romàntics,…

Treballà en teatre, cinema i televisió En teatre cal destacar les seves actuacions en El Mussol i la Gata , que el consagrà com a actor, Terentius , Puja't al carro , sobre la història del teatre, la paròdia Titànic de Pavana Espectacles, o L’aniversari de Don Eduardo , homenatge a Eduard Escalante En cinema és digna de menció la seva actuació a París-Tombuctú , de L G Berlanga, i en televisió cal esmentar la seva participació en la sèrie Blasco Ibáñez , dirigida també per Berlanga Fou autor de diferents guions i adaptacions, i de diferents muntatges de teatre infantil És considerat l’…

Doctor en filosofia i lletres i en lleis, fou diputat a corts i governador civil de Barcelona 1923 Escriví comèdies com La conversió 1884, Entre bastidors 1885, Conspiració dinàstica 1886 i Món, dimoni i carn 1886, entre d’altres

S’establí molt aviat a Reus, on exercí de metge Participà en la gestió de la revista La Columna de Foc  1918, vinculada a l’herència modernista, i en la de Llaç  1919, més propera a l’estètica noucentista Fou traductor al català d’autors, sobretot teatrals Cocteau La veu humana , T Williams Figuretes de vidre , Camus Callígula , Racine Fedra , Ionesco La cantant calba , Pirandello Sis personatges en cerca d’un autor , Anouilh Becket o l’honor de Déu , Molière Tartuf , L’avar , Sartre Les mans brutes , Muset Lorenzaccio , Betti, Pavese i d’altres, moltes de les quals inèdites El 1955…

Nebot del dibuixant  Ramon Escaler i Ullastre i deixeble de l’escultor Josep Campeny Es donà a conèixer amb les seves comèdies i més tard conreà l’escultura dins el realisme anecdòtic de l’època El mestre està malalt, 1900 Tanmateix foren més conegudes les seves peces típicament modernistes de terra cuita policromada —especialment caps femenins— que catalogà 1903 i comercialitzà se’n conserven al Museu d’Art Modern de Barcelona Dissenyà també els capgrossos de Vilanova i la Geltrú 1949 i diversos diorames a Ripoll, Madrid i Barcelona Museus d’Arts i Indústries Populars Malgrat la gran…