Resultats de la cerca

Des del punt de vista de la significació, el determinant aporta sempre alguna nota nova al determinat

Aquesta nova funció subordinada pot ésser indicada per la posició del nou element respecte a la unitat conjunta o mitjançant alguna partícula de lligam una casa / una casa gran, la pista / la pista de patinatge, escriu / escriu molt malament, treballa / treballa sense ganes Una modalitat de subordinació es dóna en l’oració composta, quan l’anomenada oració o proposició principal —que equival estructuralment a una oració simple— té per expansió, com un dels seus elements integrants, una altra oració o proposició, anomenada subordinada, que en depèn lògicament i gramaticalment Així, atès que l…

L’oració dubitativa forma part d’una classificació feta segons un criteri que analitza el contingut significatiu d’un enunciat, i no pas d’acord amb punts de vista estrictament gramaticals Així, la frase Potser no vindrà és dubitativa, perquè manifesta un dubte Per a atribuir el caràcter dubitatiu a una frase, la llengua empra formes adverbials, el significat de les quals condiciona l’existència del dubte adverbis dubitatius a la frase anterior, potser n'és un De vegades, el període dubitatiu va interrelacionat amb un altre període, del qual depèn sintàcticament aleshores, l’articulació d’…

L’adjectiu qualificatiu clara , a la frase vàrem beure l’aigua clara d’aquell riu , és una forma d’epítet, perquè no funciona com a especificador respecte al substantiu aigua , el qual, en canvi, és especificat pel sintagma preposicional d’aquell riu La mateixa unitat qualificativa, en una expressió com l’aigua clara deixa veure la terra al fons l’aigua tèrbola no , té una funció especificativa i, per tant, no és epítet respecte a aigua

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od…

Aplicat a la cosa designada pel substantiu que completa, expressa una qualitat, o bé determina o limita l’extensió d’aquest substantiu precisa amb una nota la significació del substantiu i es caracteritza per la seva dependència respecte a aquest La funció de l’adjectiu és d’ésser incident a un substantiu en conseqüència, es referirà a un accident que no és en si, sinó que és dependent és a dir, que expressa conceptes dependents, referits als conceptes independents expressats pels substantius D’aquesta manera es fa més clara la diferència de perspectiva entre el substantiu i l’adjectiu, i…

Origen i evolució Aquesta institució cultural, la més antiga de la ciutat de Vic i una de les més interessants del país quant a les colleccions d’art romànic i gòtic, fou inaugurada el juliol de 1891 pel bisbe Josep Morgades, que aleshores regia la diòcesi vigatana Ara bé, l’aspiració de crear un museu partia de més de vint anys abans El 1867, amb motiu de l’Exposició Retrospectiva que es va fer a Barcelona, ja arrelà a Vic la idea d’organitzar una exposició semblant amb peces i objectes artístics i arqueològics que es trobaven a la mateixa ciutat i en altres llocs de l’entorn Per aquesta raó…

Cada any, les excavacions arqueològiques forneixen un degotall difícilment quantificable de troballes d'envergadura i rellevància desigual A més a més, també hi ha peces antigues que són reexaminades Aquest any va estar marcat pel debat entorn del bust de la reina egípcia Nefertiti dinastia XVIII del Neues Museum de Berlín Segons Henri Stierlin, la peça fou realitzada el 1912 com a part d'un estudi sobre els pigments naturals emprats pels antics egipcis en les seves pintures Els responsables del museu, però, han adduït que el 1982 el bust fou sotmès a proves que van demostrar la seva…

Utilitza com a documents qualsevol mena de vestigis materials que han deixat els homes llocs d’habitatge i d’enterrament, manifestacions artístiques, eines i instruments, deixalles de menjar, fortificacions i armes, restes de camps conreats, de camins, etc L’arqueòleg és, doncs, un historiador que no es basa, com és habitual, en documents escrits, o bé perquè no existien cas de la prehistòria o bé perquè són considerats insuficients, com passa a les èpoques de la història antiga A partir de l’edat mitjana, el mètode arqueològic té més poca aplicació i ja no és utilitzat per a la història…