Resultats de la cerca

Així, els fonemes es classifiquen en diversos graus d’obertura, d’acord amb les condicions fonemàtiques de cada llengua El sistema vocàlic del castellà, per exemple, n'ofereix tres el català i l’italià, quatre el francès, cinc l’anglès, sis etc La tendència a l’obertura és, tanmateix, un tret característic de les articulacions vocàliques, al contrari de les consonàntiques, que tendeixen al tancament, segons GStraka

En les llengües romàniques, hi ha dues modalitats bàsiques de realitzacions vibrants un d’apical, típica del català, el castellà, el gallec, l’occità, l’italià, el romanès i el portuguès peninsular, i una altra de velar, normal en francès i en portuguès brasiler En català hi ha, al seu torn, una oposició, en context intervocàlic, entre univibrant /r/, terme, de fet, contradictori, que es referix a una sola interrupció i multivibrant /r/, amb més d’una vibració sére, serra sére

Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues menes…

Aquest darrer no és general a tot el domini lingüístic manca als parlars occidentals i a l’alguerès La distribució d’ambdues solucions al català central i als altres parlars orientals és relativa i depèn de l’accent d’intensitat, per tal com si la grafia compareix en posició tònica avi, bufar, sal es dóna el primer fonema, mentre que en posició àtona pera, cosa, fusta , es produeix el segon vocal neutra La pronúncia del fonema a presenta màxima obertura maxillar, no gens de labialització i llengua plana, fets que determinen un formant bucal d’un volum superior al de qualsevol altre fonema…

L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o…