Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
absorció
Fonètica i fonologia
Fenomen fonètic pel qual un fonema resta suprimit en incorporar-se en qualsevol dels altres que l’envolten.
El fonema e a en els parlars occidentals i en l’alguerès de l’article la és absorbit per la vocal següent en l’ànima i el fonema s pel fonema rr següent en la pronúncia ràpida de les roses
accent
Fonètica i fonologia
Major intensitat, elevació de la veu o augment de durada amb què és pronunciada una síl·laba o un fragment d’una síl·laba anomenat mora (d’un mot o grup de mots) i que li dóna prominència sobre les síl·labes o mores adjacents.
Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues…
a
Fonètica i fonologia
Grafia que representa dos possibles fonemes vocàlics en català: [a] i [ə].
Aquest darrer no és general a tot el domini lingüístic manca als parlars occidentals i a l’alguerès La distribució d’ambdues solucions al català central i als altres parlars orientals és relativa i depèn de l’accent d’intensitat, per tal com si la grafia compareix en posició tònica avi, bufar, sal es dóna el primer fonema, mentre que en posició àtona pera, cosa, fusta , es produeix el segon vocal neutra La pronúncia del fonema a presenta màxima obertura maxillar, no gens de labialització i llengua plana, fets que determinen un formant bucal d’un volum superior al de qualsevol altre fonema…
v
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-dosena lletra de l’alfabet català, anomenada ve [pl ves].
Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…
vocal neutra
Fonètica i fonologia
Fonema característic del català central i dels altres parlars orientals, tret de l’alguerès, que correspon a les grafies a i e en posició àtona i és representat per ə en l’Alfabet Fonètic Internacional.
La pronúncia del fonema |ə| admet moltes possibilitats articulatòries, i és difícil de copsar amb precisió les condicions fisiològiques que requereix L’obertura maxillar, relativament més petita que en a, l’absència, de vegades no absoluta, de labialització i la posició de la llengua, més aviat plana, determinen un formant bucal de moltes menes També el formant faringi presenta un marge d’oscillació considerable, resultat, tot, d’una forta capacitat d’adaptació al seu entorn fonètic particular La posició més genuïna dels òrgans articulatoris s’acosta molt a la que adopten en la respiració en…