Resultats de la cerca
Es mostren 8 resultats
fonometria
Fonètica i fonologia
Ciència fundada pels germans Zwirner (~1936) per tal d’establir amb criteris estadístics l’estructura fonològica de les llengües.
Aquest procediment serveix per a determinar lleis sobre la complexitat i el canvi fonemàtics d’acord amb la freqüència d’ús
pausa
Fonètica i fonologia
En fonètica, silenci entre dues emissions fòniques.
Aquesta pausa, anomenada relativa, enfront de l’absoluta, que es produeix quan el parlant no té intenció d’emetre cap so, és emprada sovint en els estudis de fonètica articulatòria com a punt de referència per a determinar les modificacions orgàniques de cada emissió
assimilació
Fonètica i fonologia
Procés degut a l’economia evolutiva de cada llengua en virtut del qual un fonema exerceix la seva influència articulatòria i acústica sobre un altre, contigu o no, envaint-lo parcialment o totalment.
Alguns autors, com és ara Maurice Grammont, ha convertit la recerca i la tipificació d’aquests fenòmens en la tasca primordial de la investigació foneticofonològica, per la força aclaridora que mostren a determinar la dinàmica particular de cada llengua Entre totes les menes possibles d’assimilació que han estat classificades cal esmentar les següents progressiva, quan el fonema assimilador precedeix a l’assimilat rotunda > rodona regressiva, quan l’assimilador segueix l’assimilat bursa > bossa recíproca, quan és mútua entre dos fonemes factu > fait > feit > fet…
harmònic
Fonètica i fonologia
Membre acústic simple que s’integra amb altres mitjançant unes lleis regulars per a determinar una ona composta.
La parla humana es manifesta bàsicament per ones compostes, el primer harmònic de les quals qualifica el to fonamental de cada individu
vocal
Fonètica i fonologia
Element fonològic bàsic en l’articulació de la parla.
S'oposa a sonant i a consonant , que d’alguna manera són interrupcions vocàliques Des de la més antiga tradició, les vocals han estat considerades sons purs amb veu pròpia i capaços de formar síllaba per ells mateixos Des del punt de vista fonològic, aquest és el tret que distingeix les vocals dels altres elements necessàriament o potencialment no sillàbics La distinció fonètica i experimental, en canvi, ha estat posada en entredit fins fa relativament poc temps, sobretot en constatar que algunes diferències són només quantitatives Així ocorre, per exemple, en comparar la sonoritat o el…
funció fònica
Fonètica i fonologia
Relació general entre trets sistemàtics pels quals, des del punt de vista fonològic, hom pot determinar aspectes d’ordre culminatiu, com en la dependència intensiva dels membres d’una emissió d’un d’ells.
Així com també, delimitatiu, si hi ha indicis de frontera morfemàtica en una seqüència donada, o bé distintiu, característica de l’oposició mútua entre segments o fonemes
al·lòfon
Al·lòfons en el sistema fonemàtic català oriental, segons l’Institut d’Estudis Catalans
©
Fonètica i fonologia
Variant o modalidat fonèticament regular en què es manifesta un fonema específic, a causa de la distribució relativa dels seus trets constitutius, el conjunt particular dels quals marca el camp de dispersió fonològica i, per tant, la capacitat distintiva de cada fonema dintre el seu sistema.
Com que és normal que cada fonema es manifesti mitjançant més d’un allòfon, les seves realitzacions fonètiques solen fluctuar entre una distinció màxima, anomenada allòfon fonamental , i d’altres de secundàries, que són anomenades allòfons accessoris i que poden determinar fins i tot una distinció nulla o neutralització amb un altre fonema del sistema Per exemple, el fonema |g| del català presenta un allòfon fonamental oclusiu, velar, sonor g en angle , un allòfon accessori fricatiu, velar, sonor g en pegar i un altre de neutralitzat oclusiu, velar, sord k, i, per tant, comú a l’…
atracció d’un so
Fonètica i fonologia
Fenomen de tipus metatètic en virtut del qual un fonema àton es desplaça fins a col·locar-se al costat d’un altre de tònic, per tal de determinar un grup fonemàtic normatiu, dins l’evolució d’una llengua.
El mot gener , que prové del llatí vulgar genariu , només s’explica pressuposant un estat intermedi d’atracció genairu*1>