Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
deglutinació
Fonètica i fonologia
Terme emprat per a designar l’afèresi, en un mot, d’una porció considerada com a element independent, de l’article o d’una preposició.
La pronúncia dialectal beláne i mélle indica que hom ha interpretat la vellana i la metlla en comptes de l' avellana i l' ametlla , per deglutinació
sandhi
Fonètica i fonologia
Terme (‘combinació’) amb què hom designa el fenomen fonològic pel qual els extrems dels mots, més que no pas l’interior, es modifiquen per influència d’altres mots veïns en el text.
Així s’esdevé, en català, per ensordiment o sonorització d’oclusives i fricatives a final de mot segons que el so inicial del següent sigui sord o sonor, respectivament gat petit gát petít, però gat gros gád grós Fora d’aquests casos de fonètica sintàctica, s’anomena fals sandhi la deglutinació o afèresi no etimològica, com ara el dialectal vellana per comptes d' avellana per una mala interpretació del sintagma l’avellana
corda vocal
Fonètica i fonologia
Anatomia
Cadascun dels quatre replegaments, dos a cada banda, de la mucosa de la laringe, els quals, disposats en sentit anteroposterior, tenen, com a inserció anterior, el cartílag tiroide i, posteriorment, el cartílag aritenoide.
Les cordes vocals superiors tenen esquelet membranós Les cordes vocals inferiors contenen un fascicle voluminós del múscul tiroaritenoïdal i són part essencial de la glotis com a òrgan de fonació A les cordes vocals hi ha els caps terminals del nervi recurrent regulador del moviment vibratori que caracteritza el to fonamental de la veu dels parlants i imprimeix la sonoritat bàsica al corrent aeri que procedeix dels pulmons Gairebé totes les llengües conegudes fan ús diferencial de la vibració vocàlica oposant l’absència a la presència d’aquest tret Així, en català hom distingeix les…
f
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Sisena lletra de l’alfabet català, anomenada efa [pl efes].
La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…
e
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Cinquena lletra de l’alfabet català anomenada e.
La E majúscula llatina deriva directament de la E grega, procedent, al seu torn, dels alfabets fenicis La E clàssica de les inscripcions romanes consta d’un traç vertical i de tres traços horitzontals situats, l’un a la base del pal vertical, l’altre al damunt, i l’altre al centre El ductus de la E capital rústica elegant segueix l’ordre dels quatre traços descrit, el primer, prim, i els altres tres, gruixuts Aquesta E no té reforços estètics si no és en l’escriptura monumental d’inscripcions Ben aviat els primitius traços un i dos es feren units en un sol temps, i en resultaren una corba a l…