Resultats de la cerca
Es mostren 8 resultats
tret distintiu
Fonètica i fonologia
Diferència d’un fonema amb els altres, en termes de fonètica articulatòria, acústica o auditiva, que es revela en l’anàlisi dels fonemes o, més ben dit, de llurs diferents al·lòfon
, dels quals són una abstracció.
En català, per exemple, els fonemes fricatius presenten els trets distintius següents, descrits segons la fonètica articulatòria on + indica la presència del tret, - indica l’absència del tret, i la casella buida, la no funcionalitat del tret
signe demarcatiu
Fonètica i fonologia
Element fonològic (fonema o no, múltiple o senzill) que assenyala en una llengua donada la presència o l’absència de delimitació formal entre mots, síl·labes, morfemes, etc.
En català, per exemple, l’aparició del fonema /r/ indica que no es tracta de començament de mot En francès, la síllaba accentuada indica, al seu torn, fi de mot en hongarès, per contra, començament de mot, etc
deglutinació
Fonètica i fonologia
Terme emprat per a designar l’afèresi, en un mot, d’una porció considerada com a element independent, de l’article o d’una preposició.
La pronúncia dialectal beláne i mélle indica que hom ha interpretat la vellana i la metlla en comptes de l' avellana i l' ametlla , per deglutinació
consonantisme
Fonètica i fonologia
Terme emprat en fonètica i fonologia per a expressar el sistema organitzat de consonants en una llengua donada.
Hom indica també amb la denominació de consonantisme mínim les oposicions consonàntiques primàries com ara p - k que apareixen, segons les teories de Jakobson, en les primeres manifestacions lingüístiques de tots els parlants
afonemàtic | afonemàtica
Fonètica i fonologia
Dit del signe no fonemàtic.
Usualment, dit també del conjunt de signes demarcatius o trets fonètics que, en acumular-se sobre la realització d’un fonema, aporten un senyal de límit de mot o el seu contrari, de no límit Per exemple, la presència d’esperit aspre, en grec —‘íπποέ, ‘éδοέ, αίμα—, indica començament de mot, per tal com és un senyal que no es dona mai a l’interior, ni a la fi
articulació
Fonètica i fonologia
Posició i moviments, actius i passius, globals dels òrgans de la parla en l’emissió de cadenes fòniques identificables i significatives respecte al repòs relatiu.
Des de la fonètica tradicional hom sol distingir tres menes de trets articulatoris el lloc, el mode i el temps d’articulació El lloc, zona o, fins i tot, punt d’articulació es refereix a l’indret on s’apliquen o s’acosten els principals òrgans de fonació per tal de produir un determinat efecte acústic representatiu d’un fonema El mode d’articulació indica el grau de tancament dels òrgans i la forma com surt a l’exterior l’ona fònica El temps d’una articulació es classifica en tres etapes o moments quasi sempre ben diferenciats intenció, tensió i distensió
formant
Fonètica i fonologia
En fonètica acústica, terme de l’espectografia derivat de l’articulatòria tradicional, que indica cada feix d’harmònics que, a una freqüència específica, determina una concentració d’energia com a característica d’emissions vocals.
La definició del timbre o localització de les vocals és extreta de l’examen dels dos primers formants, el bucal i el faringi
c
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tercera lletra de l’alfabet català, anomenada ce [ces].
La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…