Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
intervocàlic | intervocàlica
Fonètica i fonologia
Dit de la posició contextual d’un element consonàntic quan compareix entre dues vocals veïnes, pertanyents o no, al mateix mot: cosa [kózeI;], noia [nóye], ho vol [uból], etc.
vibrant
Fonètica i fonologia
Dit de l’emissió fonemàtica que es caracteritza per un moviment orgànic, generalment lingual, molt breu, que interromp i allibera, successivament, el corrent d’aire espiratori.
En les llengües romàniques, hi ha dues modalitats bàsiques de realitzacions vibrants un d’apical, típica del català, el castellà, el gallec, l’occità, l’italià, el romanès i el portuguès peninsular, i una altra de velar, normal en francès i en portuguès brasiler En català hi ha, al seu torn, una oposició, en context intervocàlic, entre univibrant /r/, terme, de fet, contradictori, que es referix a una sola interrupció i multivibrant /r/, amb més d’una vibració sére, serra sére
b
Fonètica i fonologia
Grafia representativa en català del fonema consonàntic |b| —que, al seu torn, també és representat per la grafia v, a la major part del territori del català central i a la zona de valencià apitxat— i de l’arxifonema |P|.
Dins el grup fònic té una complexa distribució representativa d’allòfons i fonemes Així, doncs, si està en posició inicial, es realitza com a b oclusiva sonora bec , boig si es troba en posició medial en un context intervocàlic, implosiu davant fricativa o explosiu, es manifesta amb la variant b fricativa sonora ràbia , sabre , alba si compareix en posició medial implosiva davant consonant sorda o en posició final absoluta, es realitza com a p oclusiva sorda sobtar , cub , i, en fi, si es troba en posició implosiva davant consonant sonora, es manifesta com a b, oclusiva sonora cabdell…
l
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dotzena lletra de l’alfabet català, anomenada ela [pl eles].
Com altres lletres de l’alfabet llatí, prové del fenici a través del grec occidental, i dels itàlics La L romana consta d’un pal vertical i d’un traç horitzontal que surt del seu extrem inferior i va cap a la dreta És freqüent que aquest segon traç tendeixi a baixar en diagonal Gairebé sempre té un reforç al damunt del pal vertical La velocitat ràpida féu que ben aviat els dos traços s’executessin junts, sense alçar la ploma, de manera que el segon es redueix de mides i es corba, de vegades, cap amunt Aquest traç corbat s’uneix sovint amb la lletra següent, sobretot amb la i La L mateixa…
j
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Desena lletra de l’alfabet català, anomenada jota [pl jotes].
La J de les llengües modernes deriva gràficament de la I , sovint prolongada al començament o al final de paraula en les escriptures gòtiques cursives i La lletra j és emprada com a grafia del fonema consonàntic /ž/ en posició inicial absoluta, intervocàlica o darrere de consonant joc žók, projecte pruzékte Forma part del grup gràfic “tj”, seguit de vocal no palatal, per a representar el fonema /ž/ corretja kuréže Dialectalment, sobretot a l’occident del domini, en posició inicial absoluta es realitza també com a africada jove , lleidatà žóbẹ, valencià apitxat šóvẹ i, més en general, en…
c
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tercera lletra de l’alfabet català, anomenada ce [ces].
La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…