Resultats de la cerca
Es mostren 8 resultats
òrgan de fonació
Fonètica i fonologia
Cadascun dels òrgans del cos humà que participen en la producció d’emissions fòniques.
Hom reconeix tres sistemes l’aparell generador del corrent aeri pulmons, tràquea, l’aparell fonador laringe, que posa en vibració aquell corrent, i l’aparell articulatori llengua, llavis, que matisa i amplifica certs trets acústics de l’ona D’acord amb llur capacitat de moviment, els últims òrgans es classifiquen en actius maxillar inferior, llengua i passius dents, alvèols, paladar
aparell vocal
Representació gràfica de l’aparell vocal
© fototeca.cat
Fonètica i fonologia
Conjunt d’elements fisiològics que intervé en la fonació lingüística, la classificació del qual sol destriar tres subaparells: respiratori, fonatori i articulatori.
El primer forneix el corrent d’aire necessari com a primera matèria de la fonació i comprèn el mecanisme pulmonar, els bronquis i la tràquea L’aparell fonatori, que converteix aquell corrent en una ona acústica imprimint i regulant les vibracions necessàries per a fer-lo audible, és format per la laringe, la qual, al seu torn, es compon de les cordes vocals, els cartílags cricoides, aritenoides i tiroides la nou, etc L’aparell articulatori conforma i matisa acústicament l’ona sonora reforçant-la, afegint-hi elements, o interrompent-la Es compon dels llavis, les dents, els alvèols…
aparell fonètic
Fonètica i fonologia
Qualsevol mena de mecanisme emprat experimentalment per tal de mesurar determinats trets de la fonació lingüística, entesa com a procés complex de transmissió oral.
Els diversos aparells usats des de l’antiguitat es classifiquen, aproximadament i d’acord amb llur camp d’orientació, en articulatoris, acústics i auditius Entre els més moderns cal destacar el quimògraf , el laringoscopi , la laringe artificial, el palatògraf , el linguògraf, el cinematògraf de films radiològics i de llavis, com a aparells articulatoris destinats a qualificar els moviments i el treball dels òrgans de fonació en activitat lingüística Entre els d’investigació pròpiament acústica, cal anomenar el fonògraf —poc usat ja en l’actualitat—, el cromògraf i l’oscillògraf…
laringi | laríngia
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació produïda a la zona de la laringe, mitjançant una interrupció del corrent espiratori per les cordes vocals.
De vegades aquest terme és emprat impròpiament, en comptes de velar o gutural
aspiració
Fonètica i fonologia
Característica fonamental d’alguns fonemes, anomenats per això aspirats, que consisteix en un buf, sord o sonor, localitzat al vel del paladar, úvula, faringe o laringe.
En les llengües germàniques, l’oposició entre p, t, k, i b, d, g no es dirimeix en l’absència o la presència de sonoritat, com en les romàniques, sinó en la presència o l’absència del buf aspiratori p h , t h , K h /b, d, g
laringoscopi
Fonètica i fonologia
Aparell inventat pel metge Manuel García (1805-1905) per a explorar des de l’exterior la laringe i, en especial, el moviment de les cordes vocals.
Es compon bàsicament d’un mirall disposat en un angle adequat respecte a un mànec que s’introdueix a la boca de l’informant
corda vocal
Fonètica i fonologia
Anatomia
Cadascun dels quatre replegaments, dos a cada banda, de la mucosa de la laringe, els quals, disposats en sentit anteroposterior, tenen, com a inserció anterior, el cartílag tiroide i, posteriorment, el cartílag aritenoide.
Les cordes vocals superiors tenen esquelet membranós Les cordes vocals inferiors contenen un fascicle voluminós del múscul tiroaritenoïdal i són part essencial de la glotis com a òrgan de fonació A les cordes vocals hi ha els caps terminals del nervi recurrent regulador del moviment vibratori que caracteritza el to fonamental de la veu dels parlants i imprimeix la sonoritat bàsica al corrent aeri que procedeix dels pulmons Gairebé totes les llengües conegudes fan ús diferencial de la vibració vocàlica oposant l’absència a la presència d’aquest tret Així, en català hom distingeix les…
consonant emfàtica
Fonètica i fonologia
Consonant, sorda o sonora, molt corrent en les llengües semítiques, en la pronúncia de la qual apareix un tret articulatori que consisteix en un retraïment cap a l’arrel de la llengua i una concavitat del dors d’aquesta, acompanyat d’una elevació brusca de la laringe.
En la transliteració, hom la sol indicar amb un punt al dessota ṣ, ḍ, ṭ, etc