Resultats de la cerca

N'hi ha de dues menes atac dur , quan el moviment vibratori s’inicia a plena freqüència tret característic i fonològicament demarcatiu en alemany, i atac suau si les vibracions s’acceleren a partir d’un començament a baixa freqüència, com es dóna en les llengües romàniques

Des de la fonètica tradicional hom sol distingir tres menes de trets articulatoris el lloc, el mode i el temps d’articulació El lloc, zona o, fins i tot, punt d’articulació es refereix a l’indret on s’apliquen o s’acosten els principals òrgans de fonació per tal de produir un determinat efecte acústic representatiu d’un fonema El mode d’articulació indica el grau de tancament dels òrgans i la forma com surt a l’exterior l’ona fònica El temps d’una articulació es classifica en tres etapes o moments quasi sempre ben diferenciats intenció, tensió i distensió

Alguns autors, com és ara Maurice Grammont, ha convertit la recerca i la tipificació d’aquests fenòmens en la tasca primordial de la investigació foneticofonològica, per la força aclaridora que mostren a determinar la dinàmica particular de cada llengua Entre totes les menes possibles d’assimilació que han estat classificades cal esmentar les següents progressiva, quan el fonema assimilador precedeix a l’assimilat rotunda > rodona regressiva, quan l’assimilador segueix l’assimilat bursa > bossa recíproca, quan és mútua entre dos fonemes factu > fait > feit > fet…

Depèn de la freqüència amb què vibren les cordes vocals del parlant durant l’emissió i d’uns valors relatius normals que caracteritzen el seu to fonamental En les llengües indoeuropees, l’entonació de les fraccions finals de l’emissió, respecte a les altres fraccions, té capacitat significativa, segons que sigui no marcada horitzontal o marcada ascendent o descendent L’ entonació horitzontal consisteix en l’absència de canvis relatius en la freqüència de les vibracions i és característica de les fraccions no finals de l’emissió per això, quan hom fa pausa després d’entonació horitzontal, la…

La pronúncia del fonema |ə| admet moltes possibilitats articulatòries, i és difícil de copsar amb precisió les condicions fisiològiques que requereix L’obertura maxillar, relativament més petita que en a, l’absència, de vegades no absoluta, de labialització i la posició de la llengua, més aviat plana, determinen un formant bucal de moltes menes També el formant faringi presenta un marge d’oscillació considerable, resultat, tot, d’una forta capacitat d’adaptació al seu entorn fonètic particular La posició més genuïna dels òrgans articulatoris s’acosta molt a la que adopten en la respiració en…

Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues menes…