Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
vibrant
Fonètica i fonologia
Dit de l’emissió fonemàtica que es caracteritza per un moviment orgànic, generalment lingual, molt breu, que interromp i allibera, successivament, el corrent d’aire espiratori.
En les llengües romàniques, hi ha dues modalitats bàsiques de realitzacions vibrants un d’apical, típica del català, el castellà, el gallec, l’occità, l’italià, el romanès i el portuguès peninsular, i una altra de velar, normal en francès i en portuguès brasiler En català hi ha, al seu torn, una oposició, en context intervocàlic, entre univibrant /r/, terme, de fet, contradictori, que es referix a una sola interrupció i multivibrant /r/, amb més d’una vibració sére, serra sére
accent
Fonètica i fonologia
Major intensitat, elevació de la veu o augment de durada amb què és pronunciada una síl·laba o un fragment d’una síl·laba anomenat mora (d’un mot o grup de mots) i que li dóna prominència sobre les síl·labes o mores adjacents.
Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues menes…
correlació
Fonètica i fonologia
Fenomen fonològic en virtut del qual es vinculen dues o més entitats fonemàtiques en relació amb un determinat tret pertinent.
Els membres són anomenats correlats Entre les més freqüents cal esmentar la melòdica , que hom troba, per exemple, en el vocalisme grec, on cada fonema ocupa un lloc segons els valors dels seus trets tonals, que canvien al llarg de la seva durada la correlació de timbre , que afecta la localització acústica dels fonemes vocàlics, com ara en català, on hi ha en la varietat central tres ordres palatal, medial i velar, que, en correspondència amb la correlació d’obertura, a base de quatre graus, diferencia tots els fonemes vocàlics la correlació de quantitat , per l’oposició de durada llarga i…
c
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tercera lletra de l’alfabet català, anomenada ce [ces].
La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…