Resultats de la cerca
Es mostren 18 resultats
absorció
Fonètica i fonologia
Fenomen fonètic pel qual un fonema resta suprimit en incorporar-se en qualsevol dels altres que l’envolten.
El fonema e a en els parlars occidentals i en l’alguerès de l’article la és absorbit per la vocal següent en l’ànima i el fonema s pel fonema rr següent en la pronúncia ràpida de les roses
fase
Fonètica i fonologia
Cadascun dels tres moments articulatoris característics de qualsevol emissió fònica de parla: intensiu, tensiu i distensiu.
A vegades poden arribar a coincidir parcialment la fase distensiva d’una articulació amb la fase intensiva de la següent
dentalització
Fonètica i fonologia
Procés pel qual una articulació no dental s’hi torna per influència d’una altra articulació dental veïna.
En català, n i l, normalment alveolars, es dentalitzen en contacte amb una dental següent per exemple, canta kánte, alta álte
sonorització
Fonètica i fonologia
Fenomen pel qual una emissió fonemàtica sorda es torna del tot o en part sonora, normalment per contacte amb alguna articulació sonora veïna.
És molt típica de les llengües romàniques occidentals la sonorització d’oclusives sordes intervocàliques llatines ripa > ‘riba’, fata > ‘fada’, locare > ‘llogar’ I, en català, també ho és la sonorització de consonants sordes a fi de mot en contacte amb un fonema sonor del mot següent cap tort káptórt, però cap verd kábbért
sandhi
Fonètica i fonologia
Terme (‘combinació’) amb què hom designa el fenomen fonològic pel qual els extrems dels mots, més que no pas l’interior, es modifiquen per influència d’altres mots veïns en el text.
Així s’esdevé, en català, per ensordiment o sonorització d’oclusives i fricatives a final de mot segons que el so inicial del següent sigui sord o sonor, respectivament gat petit gát petít, però gat gros gád grós Fora d’aquests casos de fonètica sintàctica, s’anomena fals sandhi la deglutinació o afèresi no etimològica, com ara el dialectal vellana per comptes d' avellana per una mala interpretació del sintagma l’avellana
anticipació articulatòria
Fonètica i fonologia
Tendència dels òrgans de fonació a adoptar, durant l’emissió d’un fonema, les condicions favorables de posició, tensió i moviment del fonema següent en tot tipus de seqüència fònica.
metàstasi
Fonètica i fonologia
Fase final en l’articulació d’un so determinat, durant la qual els òrgans de la fonació abandonen la posició característica del so en qüestió i adopten la de repòs o preparen l’emissió del so següent.
n
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Catorzena lletra de l’alfabet català, anomenada ena [pl enes].
La N majúscula llatina és derivació directa de la lletra grega i etrusca corresponent d’origen fenici La N clàssica romana constava de tres pals traçats en tres temps el primer baixava vertical el segon arrencava de la part superior del primer i baixava en diagonal cap a la dreta el tercer traç, parallel al primer, finia a l’extrem inferior del segon El primer traç tenia un reforç estètic a l’extrem inferior, i el tercer el tenia a sobre Amb la velocitat, aquests traços originaris es redueixen a dos 1,2+3 i fins a un de sol ondulat en l’escriptura més cursiva dels segles I i II La duresa del…
distensió
Fonètica i fonologia
Tercera fase de l’emissió fònica dels fonemes en què els òrgans articulatoris tendeixen al repòs relatiu, si segueix pausa, o a la posició típica de la primera fase intensiva del fonema següent, amb la qual té molt sovint trets comuns d’ordre articulatori i acústic (tensió).
p
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Setzena lletra de l’alfabet català, anomenada pe [pl pes].
L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o semiuncial, la…